Que els gossos
eren un dels animals domèstics més nombrosos a les cases dels romans antics ho
podem comprovar en les pìntures i els cadàvers que aparegueren en Pompeia. Encara que no foren els únics animals de companyia. En les
cases del Poeta Tràgic i del Vaixell d'Europa es van descobrir sengles
esquelets de tortugues. De procedència desconeguda s'ha descobert les restes
d'un mico, animal forà i possible atracció en alguna casa elegant.
Els gossos semblen
haver fugit de la ciutat amb els seus amos. Alguns, però quedaren, com aquell amagat sota
un llit d'una casa desconeguda i un altre en el jardí de la Casa del Vaixell d'Europa.
Una mula i un petit gos van cercar refugi a la Casa de Amarantus, trobant-se aquest
entre les potes de la mula, potser protegint-se de la caiguda de lapilli.
Hi ha traces d’un tacte no massa respectuós, ja que s'han
descobert restes de gossos amb problemes ossis derivats d'una pèssima
alimentació. Probablement açò es dega al fet que els veien com una mera eina de
treball i no com un animal de companyia, com ocorre encara avui. També s’ha de
valorar l’estima que els tenien a partir del fet que després del terratrèmol de l'any 62 d. de C.
nombrosos habitatges van ser robats, de manera que durant l'erupció volcànica
molts habitants de la ciutat van tancar les seues cases deixant en el seu
interior als gossos guardians per a protegir-les. Açò va ocórrer en la Casa de Vesonius
Primus, també anomenada d'Orfeu, en la qual el gos va quedar encadenat en les fauces
de l'habitatge, en la foto de dalt, o en la Casa del Menandre, on el van deixar tancat en l'àrea
rústica i va ser descobert en els nivells superiors de cendres, sobre el pòrtic
del pati, la qual cosa indica que va ser ascendint per les successives capes de
lapilli i cendra fins que va arribar el núvol piroplàstic que va assolar la
ciutat.
Però també hi ha mostres d’amor d’allò més entendridor, vegeu
les estàtues o els dibuixos on es representava la mascota familiar, com el que decorava el podi del jardí de la Casa dels
Epigrames, en la foto de la dreta, on tenim l’únic rastre d’un nom de gos SYNCLETVS. És un nom grec,
com els que s’hi solien posar a esclaus i prostitutes, coses en definitiva que
dulcifiquen i fan passar la vida dels amos de manera més plaenta.
Columel·la a la seua obra De Agricultura ens dóna una sèrie de noms recomanats per posar
als gossos dels agricultors, “el nom no haurà de ser massa llarg perquè obeïsca
a l’instant quan se li crida, no havent de superar les dues síl·labes”, ens
diu. Però un estudi als textos llatins ens informa que molts eixiren de la
literatura i la mitologia grega, vejam-ne alguns:
Aëllo, “Remolí”, Agre,"Caçador",
Alce o Alke, “Valor", Argiodus,"Dents
banques”, Canache, “Cruixidor”, Dromas, "Corredor",
Harpyia, “Arrabassadora”, Melaneus, "Negre", Theron,
"Caçador", Tigris, "Tigre”. Reportats per Ovidi a les Metamorfosis, foren gossos que van devorar Acteó en veure
nua Artemis.
Celer, "Ràpid".
Ferox, "Salvatge"
Lupa, "Lloba"
Margarita, "Perla"
Myia, "Mosca"
Perseus, el
gos d’Emília Tertia, filla d’Emili Macedònic, qui plorava perquè
el seu gos havia mort i son pare ho va pendre com un omen favorable, ja que
partia a lluitar contra el rei Perseu de Macedònia.
Rome, "Poder".
Scylax, "Cadell"
Que tingau bona tria.
Llàstima no tindre gos per triar-li un d'aquestos noms tan peculiars!
ResponEliminaJo tampoc en tinc, però mai pots dir que no et vinga de gust.
ResponElimina