Schola Athenarum, entens el llatí?

dijous, 26 de desembre de 2013

Materials per els omina ex arbore: el cas de la figuera Ruminal, el xiprer de Vespasià i els llorers deLívia

Arranquem amb una notícia que ens dóna Tàcit, Annals, XII, LVIII. “En aquest mateix any (58 d.C), la figuera anomenada Ruminal, que està en la plaça on es fan les juntes del poble, que vuit-cents i trenta anys abans va cobrir la infantesa de Rem i Ròmul, havent perdut les seues branques i començat a assecar-se ja pel tronc, es va tenir per prodigi de mal averany, fins que va tornar a rebrotar amb nous brots”.
Vejam el context històric dels anys previs i posteriors:
Poc després de l’ascens al tron de Neró l'any 55, el regne vassall d'Armènia va enderrocar al seu príncep Radamist i ho va substituir pel príncep part Tiridates. Els romans van considerar això com una invasió part de territori romà i van témer com actuaria el llavors jove emperador davant la situació.  Neró va reaccionar ràpidament enviant un exèrcit a la regió sota les ordres de Cneu Domici Corbul. Els parts van fugir i van cedir temporalment el control d'Armènia a Roma.
La pau no va durar molt i la guerra a gran escala es va iniciar l'any 58. El rei part Vologases es va negar a retirar al seu germà Tiridates d'Armènia i va iniciar una invasió en tota regla del territori armeni però Corbul va respondre satisfactòriament rebutjant-los aquest mateix any. Tiridates es va veure per tant obligat a cedir de nou el control d'Armènia a Roma.
Era doncs el omen de la figuera anunci de la guerra Armènia amb un principi desastrós i un final favorable? O podem investigar que l’efecte del prodigi s’extèn més en el temps. Vejam:
L'any 58, Neró va iniciar una relació amorosa amb Popea Savina, l'esposa del seu amic i futur
emperador, Marc Salvi Otó. Pel que sembla, no podia contreure matrimoni amb Popea mentre la seua mare seguís viva, ja que aquesta s'oposaria, així que va ordenar el seu assassinat l'any 59, si ben Neró no es casaria amb Popea fins a l'any 62 i, segons Suetoni, Neró i Popea només es van casar quan aquesta va començar a pressionar-li.
L'any 63 es van presentar les primeres crisis econòmiques. La guerra contra Pàrtia i la dificultat del transport de gra van amenaçar amb augmentar el preu del mateix. Per fer front a les dificultats econòmiques, Neró va fer una donació al tresor i va destinar una part del mateix per pagar el gra. Posteriorment va decidir signar la pau amb els seus enemics parts. L'any 64, un nou desastre va assolar a l'Imperi quan la pròpia ciutat de Roma es va veure embolicada en flames. Després del devastador incendi, Neró va destinar tots els diners possibles a la reconstrucció de la ciutat i per a això va haver d'incrementar fortament els impostos als rics ciutadans de les províncies.
Durant la nit del 19 de juliol de 64 va esclatar a Roma un incendi que va devastar la ciutat. El foc es va iniciar en el sud-est del Circ Màxim, on es localitzaven uns llocs que venien productes inflamables.
Segons Tàcit, el foc es va estendre ràpidament i va durar cinc dies. Es van destruir per complet quatre dels catorze districtes de la ciutat i altres set van quedar molt danyats. No està realment clar quin va ser la causa de l'incendi, si va anar un accident o va ser premeditat. Suetoni i Dió Casi defensen la teoria que va ser el propi Neró qui ho va causar amb l'objectiu de reconstruir la ciutat al seu gust. Tàcit esmenta que els cristians es van declarar culpables del delicte, encara que no se sap si aquesta confessió va ser induïda sota tortura. La veritat és que els incendis accidentals van ser comuns en l'Antiga Roma.
Segons Suetoni i Dió Casi, mentre Roma cremava, Neró estava cantant l’Iliupersis (La estrucció de Troia). No obstant això, segons Tàcit, Neró estava en Antium, distant aproximadament 42 km. de Roma, durant l'incendi100 i, en tenir notícies del mateix, va viatjar ràpidament a Roma per encarregar-se del desastre, utilitzant el seu propi tresor per lliurar ajuda material. Després de la catàstrofe, va obrir les portes del seu palau a les persones que havien perdut la seva llar i va obrir un fons per pagar aliments que serien lliurats entre els supervivents. Arran de l'incendi, Neró va desenvolupar un nou pla urbanístic dins del com va projectar la construcció d'un nou palau, conegut com la Domus Aurea, en uns terrenys que el foc havia buidat. Per aconseguir els fons necessaris per a la construcció del sumptuó complex, Neró va augmentar els impostos de les províncies imperials.
A la fi del 67 o principis del 68, Gai Juli  Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebel·lar contra la política fiscal de Neró. L'emperador va enviar a Luci Vergini Rufus, governador de Germania Superior, a sufocar la revolta i Víndex, amb l'objectiu de recaptar aliats, va demanar suport a Galba, governador d'Hispània Tarraconensis. Vergini Rufus, no obstant això, va derrotar Víndex i aquest es va suïcidar, mentre que Galba, per la seua banda, va acabar sent declarat enemic públic.
Neró havia recuperat el control militar de l'Imperi, però això va ser utilitzat en contra seua pels seus enemics a Roma. Al juny de 68, el Senat va votar que Galba fos proclamat com a emperador i va declarar Neró «enemic públic», utilitzant per a això a la Guàrdia Pretoriana, que havia estat subornada, i el seu prefecte Ninfidi Sabí, que ambicionava convertir-se en emperador.
Segons Suetoni, Neró va fugir de Roma a través de la Via Salaria. No obstant això, malgrat haver fugit, Neró es va preparar per suïcidar-se amb ajuda del seu secretari Epafrodit, qui ho va apunyalar quan un soldat romà s'aproximava. Segons Dió Casi, les últimes paraules de Neró van demostrar el seu amor a les arts.
“Quin artista mor amb mi!”.
L'Ascensió de Isaíes és el primer text que suggereix que Neró és l’Anticrist. Les similituds entre els dos són clares, ja que «un rei sense llei, assassí de la seva mare, arribarà a aquest món amb tots els poders, i tothom accedirà al que desitgi.»
Els Oracles sibilins, Llibres V i VIII, escrits al segle II, profetizan que Neró tornarà i portarà amb si la destrucció. A l'interior de les comunitats cristianes, aquests escrits, juntament amb uns altres, van alimentar la creença que Neró tornaria com el l’Anticrist. En 310, Lactanci va escriure que Neró va desaparèixer del lloc on havia estat enterrat i que mai se li havia tornat a veure. Algunes persones pensen que Neró està amagat en un lloc remot, esperant, i que tornarà validant les profecies sibilines.

Alguns estudiosos moderns defensen que el 666 és en realitat un codi relatiu a l'emperador. Els escrits bíblics catòlics avalen aquesta teoria. Quan se sumen en hebreu les lletres del nom de Neró el resultat és 616 i 666, prenent les dues variants del nom (Nero i Neró).

Significat de la mort i reverdenir dels arbres en la Roma imperial
Així com la caiguda i el posterior  ressorgir de l'om de Nucèria anunciava la recuperació del poble romà  després de la invasió dels germànics, la caiguda i l'alçament del xiprer de la casa de Vespasià no deu necessàriament vincular-se amb la vida de l'emperador, com assenyalava Tàcit, sinó que pot interpretar-se com una imatge simbólica del destí de la pròpia Roma, anunciant el ressorgiment d'aquesta, o el que  és el mateix, la recuperació de l'imperi i del poble romà davant la  desastrosa situació en la qual estaven sumits.
La mort d'un  arbre sota el qual han estat alletats Ròmul i Remo -i que per tant es 
troba associat místicament en ser mateix de la ciutat de Roma- indica sense ambigüitat que Roma va a travessar una crisi, de la qual no trigarà a sortir victoriosa. Una època s'acaba, una altra comença. A partir d'aquests exemples és lícit afirmar que els omina ex arbore de 
Neró presenten una clara unitat temàtica, ja que prediquen la fi d'un període. Amb ell finalitza una fase mítíco-històrica de Roma iniciada per Ròmul, fundador de la ciutat, i representada per la mort del xiprer i de la  figuera Ruminal, així com una fase dinástíco-històrica oberta per August, refundador de la ciutat, i simbolitzada per la mort dels llorers del jardí de Lívia, la seua dona, la qual plantava els esqueixos de les corones de llorer que els membres de la família havien rebut pels seus triomfs.

Amb el floriment del xiprer i la figuera Ruminal i els llorers de Lívia, Vespasià simbolitza la recuperació de Roma. Roma en dos moments  diferents: un de crisi, iniciat a la fi del regnat de Neró, i un altre de  recuperació i esplendor després de l'elevació al tron de Vespasià.
Però a més l'associació de tots dos relats permet establir una idea  molt grata a la propaganda flàvia, a saber, la de continuïtat respecte a la  dinastia juli-claudia. Amb la recuperació i reverdenir del xiprer a casa de la família de reverdenir, aquest, o més concretament la dinastia que amb ell s'inicia, es converteix en el relleu de la dinastia juli-claudia, amb l'obligació de protegir i cuidar l'esplendor i futur de la comunitat romana simbolitzada  pel xiprer -i la figuera-. Vespasià és el successor legítim, descartats ja  totalment Galba, Otó i Vitel·li, d'un llegat custodiat fins a la mort de  Neró pels successors d'August.
La seqüència d'aquest relleu dinàstic apareix de nou simbolitzat per la  caiguda d'un arbre. Suetoni relata  com un dels omina monis de l'últim representant de la dinastia flàvia, Domicià, fou l’enderroc del mateix ciprés que havia servit d’omen imperii a Vespasià: Arbor, quae prillato adhuc Vespasiano euersa, surrexerat, tunc rursus repente corruit (Suet., Dom., XV, 2). 

dissabte, 22 de juny de 2013

L'edició a la Roma antiga


Us faig arribar aquest article sobre l'edició a Roma a partir del treball de  Miguel Angel Novillo López, Juan Luis Posadas a Qué leer en el mundo antiguo.



Podem reconstruir l'edició de la Roma antiga resseguint el la relació amistosa-editorial entre Ciceró i Àtic. Ciceró dictava els seus discursos, cartes i monografies al seu esclau Tiró, el qual havia creat un sistema de notació ràpida, una pro-totaquigrafia, que va rebre el nom de notae tironianae, de gran èxit posterior. Després passava els escrits a Tit Pomponi Àtic, el ric banquer amic de Ciceró, la correspondència dels quals ens va donar la més impressionant col·lecció epistolar de tota la història de la literatura. Àtic els lliurava al taller de còpia que tenia al Quirinal amb una plantilla de copistes (librarii) i de correctors (anagnostes) que produïen en poques setmanes moltes còpies d'alta qualitat cal·ligràfica. Els librarii copiaven al dictat de l'editor i, posteriorment, els anagnostes corregien les còpies. Es podien realitzar “tiratges” de diverses desenes d'exemplars en poques setmanes, encara que mai s'aconseguien els tiratges de milers de còpies. 





Altres editors coneguts van ser els germans Sosis, editors d'Horaci, que posseïen un negoci prop de l'arc de Janus; el grec Daurus, editor de la monumental Ab urbe condita de Tit Livi; o Trifó, editor de Quintilià i Marcial.

Els costos de l'edició eren a càrrec de l'editor però si es desitjava realitzar una edició més luxosa o de major tiratge, l'autor havia d'assumir part del cost. També existia l'edició per encàrrec que solia ser finançada per algun ric lector a qui l'autor havia dedicat la seva obra. Així va publicar, per exemple, el poeta Estaci.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Lèsbia. Vuit poems de Catul

He penjat un power sobre la traducció i comentari dels poemes de Catul a Lèsbia, els més interesants i espatarrants segons el meu criteri. Els meus alumnes no podien merèxer menys.

És interessant constatar les diferències de criteri dels crítics a l'hora d'analitzar estructures i interpretacions. També paga la pena assenyalar algunes mancances a l'hora d'establir referències indefugibles, com per exemple la traducció de l'oda de Safo pels poetae novi o la inexistent l'al·lusió a Ernesto Cardenal per estudiosos massa capficats en la tradició literària anglosaxona.
Que us aprofite.

 Punxeu ací:
http://es.scribd.com/doc/134696175/Lesbia-Vuit-poemes-de-Catul

divendres, 29 de març de 2013

Lecions d'economia romana per comprendre la crisi

Sempre és bo conéixer el passat per comprendre el present. Luis Moreno, professor d'investigació del CSIC, fa al El País una al·lusió a la crisi en època de Tiberi que pot ajudar a comprendre el que ens està passant, sense perdre el nord, pense jo, de Walter Benjamin quan diu allò de "els oprimits sempre han viscut en un estat d'excepció".
http://elpais.com/elpais/2013/03/22/opinion/1363949066_977636.html

Las experiencias pretéritas también pueden informarnos de las situaciones del presente y de los escenarios del futuro. La antigua civilización romana, referente civilizatorio del devenir posterior del mundo occidental, ya confrontó ciclos y crisis capitalistas como la del crash de 1929 o del inacabado crack de 2007. Baste recordar, como botón de muestra, la situación suscitada en tiempos de los emperadores Augusto (63 a. C. - 14 d. C.) y Tiberio (14 d. C. – 37 d. C.), según la crónica historiográfica de Tácito y recreada por el maestro de periodistas, Indro Montanelli, en su celebrada Storia di Roma (1957). Sucedió que, cuando el emperador Augusto volvió de Egipto trajo consigo un inmenso tesoro que puso en circulación para reanimar un comercio languideciente. Tal abundancia de liquidez en los mercados estimuló el endeudamiento, la inflación y los precios subieron a las estrellas. Con la llegada de Tiberio al poder se interrumpió bruscamente esa espiral y se actuó a fin de reabsorber la moneda circulante. Quienes se habían endeudado, convencidos de que la inflación se mantendría alta, se encontraron faltos de liquidez y se generó un pánico al tratar de retirar los depósitos de los bancos. Muchos inmuebles y pequeñas propiedades, cargadas de deudas, no pudieron hacer frente a sus pagos y se pusieron a la venta haciendo florecer a los usureros. Los precios se derrumbaron espantosamente y el Imperio pasó a encarar una situación agónica. Al final Tiberio cedió y, rindiéndose a la idea de que la deflación no es más sana que la inflación, puso a disposición de los bancos cien mil millones para que volviesen a ponerlos en circulación, y con la orden de prestarlos por tres años sin intereses. El resultado de este cambio de política fue la revitalización de la economía mediante la recuperación de un elemento económico frecuentemente orillado por los expertos financieros: la confianza.


dimecres, 13 de març de 2013

Declaració de independència en llatí

La revista Auriga, lloc de referència per als estudis clàssics en català, ha traduït al llatí la declaració d'independència de Catalunya. Us deixe amb la introducció i el link per si voleu estudiar-la tota de dalt a baix.



Praefatio

Populus Catalanus, quanta est ei historia, uoluntatem sui gerendi semper democratice demonstrauit, ita ut ciues suos meliore ope, commoditate et occasionum aequitate gauderent, atque ipsius cultum identitatemque communem confirmaret.

Autocybernesis Cataloniae iuribus quoque populi Catalani historicis, institutionibus saecularibus et traditione iuris Catalanica fundatur. Parlamentarismus Catalanicus in medio aeuo, una cum contionibus Pacis et Indutiarum atque Palatio Comitale fundamenta habet.

Saeculo XIV p.Chr. Legatio Generalis uel Generalitas facta est, quae magis magisque autonomia acquisita, donec per saecula XVI et XVII totum imperium Catalanici Principatus peregit. Barcinone belli Successionis causa anno MDCCXIV capta, Philippus V “Nova Planta” decreto ius publicum institutionesque catalanicas aboleuit.

Hoc historicum iter aliis cum regionibus communicatum est, quod communem locum linguisticum, culturalem, socialem atque oeconomicum finxit, ita ut a mutuo respectu confirmetur et promoueatur.

Senatusconsultum de imperio atque ivre se constituendi populi catalani

Si vols llegir-la sencera, punxa ací
















diumenge, 10 de març de 2013

¿Eran coquetos los romanos?

Entrevista sense desperdici de Víctor Almela a Teresa Carreras, arqueòloga del Museu de Catalunya.


Punxa ací si vol llegir-la a La Vanguardia


"A los antiguos romanos les pirraban las rubias"



¿Eran muy coquetos, los romanos?
¡
Mucho! Los hombres se arrancaban las canas o las pintaban. Peor era la calvicie, vista como un defecto: por eso se peinaban hacia delante, desde Julio César...

¿Y las mujeres?
Se aplicaban en el cabello una mezcla de azafrán, ceniza de haya y grasa de cabra y lo exponían al sol, para decolorarlo. Al conquistar Germania, pillaron el pelo de las germanas para pelucas... ¡Los romanos se pirraban por el pelo rubio!

Menudo estropicio capilar.
Mesalina tuvo 700 pelucas rubias. Peor era que las mujeres pudientes se blanqueasen la piel del rostro con cerusa, polvo de antimonio, ¡que es muy venenoso!
¿Y no morían envenenadas?
Más de una, seguro... Pero la tez blanca era signo de distinción. Y sobre el blanco, sonrojaban sus mejillas con maquillaje, y se pintaban los párpados de rosa, azul o verde.
¿Con qué preparaban sus maquillajes?
El rojo, con cinabrio pulverizado. El verde, con malaquita verde, sobre bases grasas.
¿Se maquillaban también los hombres?
Egipcios y romanos se pintaban la raya de los ojos con kohl, a base de grasas animales, plantas y galena pulverizada. Y usaban también el rojo para mejillas y labios.
¿Y se perfumaban?
Perfume deriva de per fumum (por humo): los primeros perfumes eran ambientadores. Luego se aromatizaron grasas y aceites con resinas, raíces, cortezas, maderas, flores, pétalos de rosa, romero, espliego... para la piel. Es que se bañaban cada nueve días...
¿Y eso?
Cada nueve días había mercado.
¿Tenían jabón?
No. Usaban esponjas de mar empapadas en sustancias abrasivas como la raíz de la saponaria, sosa, ceniza de haya o piedra tosca.
Debía de quedarles la piel a tiras.
Luego se aplicaban aceites. Para quitárselo todo, usaban el estrígilo, una especie de cucharilla metálica alargada.
¿Se cepillaban los dientes?
Con cepillos de raíces y pasta dentifricium, mezcla de sosa, nitrum, bicarbonato y orín.
¿Se depilaban?
Ellas y ellos, de arriba abajo, con una cera a base de brea, aceite, resina... Disponían también de un kit con pinza y auriscalpium.
¿Qué es eso?
Una diminuta cucharita (de hueso o bronce) para retirar la cera de los oídos, y tenían otra para quitar roña de las uñas.
¿Todo eso aparece en excavaciones?
Sí. La pieza más antigua de aseo encontrada es una bañera micénica de bronce: es del siglo XIII a.C., pero es igual a las actuales.
¡Y han pasado más de 33 siglos!
Más antiguo es este delicado frasquito egipcio de vidrio de colores, de hace 35 siglos.
¿Qué contenía?
Metopion, ungüento a base de aceites de almendras y de olivas, cálamo, miel, vino, mirra, uva, galbanum...
¿Qué es eso?
Una resina aromática obtenida de una planta. Los perfumes eran de origen vegetal hasta que Alejandro Magno (siglo IV a.C.) trajo de Oriente cuatro esencias animales.
A saber.
Ámbar gris (del cachalote), almizcle (de cierto buey), civeta y castor.
¿De qué otros modos se embellecían griegos y romanos?
Usaban lociones anticaspa, tupés, extensiones, trenzas, pelucas (de cabello humano), moños... Usaban peines de madera o hueso, peines antipiojos, espejos de metal pulido...
¿Y joyas?
Los romanos gustaban de ponerse un anillo en cada dedo, a veces con sello o gema. Y, ellas, agujas para el pelo (de hueso, de bronce, de oro), diademas, gargantillas, pulseras, brazaletes, pendientes... ¡Y piercings!
¿Ah, sí? ¿Dónde?
En orejas y nariz. ¡Nada nuevo bajo el sol!
¿Qué pueblo fue el más coqueto?
Me inclino por la elegancia de los griegos clásicos (siglos V y IV a.C.): sus cánones de belleza fueron copiados por Roma.
Un ejemplo.
El canon de Praxíteles: el cuerpo proporcionado es aquel en el que caben exactamente siete cabezas. Pero la austeridad griega se desmandó con los romanos...
¿Qué pasó?
El incremento de la riqueza condujo a la desmesura, y eso los abocó a la decadencia.
¿Vestían telas caras?
Las teñían de colores, y la más cara era la túnica teñida de púrpura, color que obtenían de una glándula del múrice, un tipo de caracola marina.
¿Hay algún prototipo de belleza femenina en la antigüedad?
La reina egipcia Cleopatra, que usaba peines y mascarillas de belleza a base de harina y leche de cabra, para hidratar y suavizar la piel. O Popea, esposa de Nerón, que gastaba la leche de 500 burras para un solo baño.


Leer más: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20130107/54358859140/la-contra-teresa-carreras.html#.UOqS3zi1wE1.twitter#ixzz2NAS4wQNp
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

L'ablatiu absolut a les monedes

Ja hem practicat l'ablatiu absolut a classe, rememorant allò del ban de la Victòria de l'u d'abril del 39 "cautivo  y desarmado el ejército rojo...", ara us convide a visitar el blog de Margalida Capellà perquè vegau exemples en diverses monedes romanes. Punxeu ací

dimarts, 5 de març de 2013

Noms de gossos dels antics romans


Que els gossos eren un dels animals domèstics més nombrosos a les cases dels romans antics ho podem comprovar en les pìntures i els cadàvers que aparegueren en Pompeia. Encara que no foren els únics animals de companyia. En les cases del Poeta Tràgic i del Vaixell d'Europa es van descobrir sengles esquelets de tortugues. De procedència desconeguda s'ha descobert les restes d'un mico, animal forà i possible atracció en alguna casa elegant.
Els gossos semblen haver fugit de la ciutat amb els seus amos.  Alguns, però quedaren, com aquell amagat sota un llit d'una casa desconeguda i un altre en el jardí de la Casa del Vaixell d'Europa. Una mula i un petit gos van cercar refugi  a la Casa de Amarantus, trobant-se aquest entre les potes de la mula, potser protegint-se de la caiguda de lapilli.
Hi ha traces d’un tacte no massa respectuós, ja que s'han descobert restes de gossos amb problemes ossis derivats d'una pèssima alimentació. Probablement açò es dega al fet que els veien com una mera eina de treball i no com un animal de companyia, com ocorre encara avui. També s’ha de valorar l’estima que els tenien a partir del fet que  després del terratrèmol de l'any 62 d. de C. nombrosos habitatges van ser robats, de manera que durant l'erupció volcànica molts habitants de la ciutat van tancar les seues cases deixant en el seu interior als gossos guardians per a protegir-les. Açò va ocórrer en la Casa de Vesonius Primus, també anomenada d'Orfeu, en la qual el gos va quedar encadenat en les fauces de l'habitatge, en la foto de dalt, o en la Casa del Menandre, on el van deixar tancat en l'àrea rústica i va ser descobert en els nivells superiors de cendres, sobre el pòrtic del pati, la qual cosa indica que va ser ascendint per les successives capes de lapilli i cendra fins que va arribar el núvol piroplàstic que va assolar la ciutat. 
Però també hi ha mostres d’amor d’allò més entendridor, vegeu les estàtues o els dibuixos on es representava la mascota familiar, com el  que decorava el podi del jardí de la Casa dels Epigrames, en la foto de la dreta, on tenim l’únic rastre d’un nom de gos SYNCLETVS. És un nom grec, com els que s’hi solien posar a esclaus i prostitutes, coses en definitiva que dulcifiquen i fan passar la vida dels amos de manera més plaenta.
Columel·la a la seua obra De Agricultura ens dóna una sèrie de noms recomanats per posar als gossos dels agricultors, “el nom no haurà de ser massa llarg perquè obeïsca a l’instant quan se li crida, no havent de superar les dues síl·labes”, ens diu. Però un estudi als textos llatins ens informa que molts eixiren de la literatura i la mitologia grega, vejam-ne alguns:

Aëllo, “Remolí”, Agre,"Caçador", Alce o Alke, “Valor", Argiodus,"Dents banques”, Canache, “Cruixidor”, Dromas, "Corredor", Harpyia, “Arrabassadora”, Melaneus, "Negre", Theron, "Caçador", Tigris, "Tigre”. Reportats per Ovidi a les Metamorfosis, foren  gossos que van devorar Acteó en veure nua Artemis.
Celer, "Ràpid".
Ferox,  "Salvatge"
Lupa, "Lloba"
Margarita, "Perla"
Myia, "Mosca"
Perseus, el gos d’Emília Tertia, filla d’Emili Macedònic, qui plorava perquè el seu gos havia mort i son pare ho va pendre com un omen favorable, ja que partia a lluitar contra el rei Perseu de Macedònia.
Rome, "Poder".
Scylax, "Cadell"

Que tingau bona tria.

Hi ha qui no sap què és la lletra Pi

Si voleu vere una esplèndid vídeo sobre els dos costats que separa el riu de la cultura, punxeu ací i apareixerà el curtmetratge Pipas