Schola Athenarum, entens el llatí?

dijous, 26 de desembre de 2013

Materials per els omina ex arbore: el cas de la figuera Ruminal, el xiprer de Vespasià i els llorers deLívia

Arranquem amb una notícia que ens dóna Tàcit, Annals, XII, LVIII. “En aquest mateix any (58 d.C), la figuera anomenada Ruminal, que està en la plaça on es fan les juntes del poble, que vuit-cents i trenta anys abans va cobrir la infantesa de Rem i Ròmul, havent perdut les seues branques i començat a assecar-se ja pel tronc, es va tenir per prodigi de mal averany, fins que va tornar a rebrotar amb nous brots”.
Vejam el context històric dels anys previs i posteriors:
Poc després de l’ascens al tron de Neró l'any 55, el regne vassall d'Armènia va enderrocar al seu príncep Radamist i ho va substituir pel príncep part Tiridates. Els romans van considerar això com una invasió part de territori romà i van témer com actuaria el llavors jove emperador davant la situació.  Neró va reaccionar ràpidament enviant un exèrcit a la regió sota les ordres de Cneu Domici Corbul. Els parts van fugir i van cedir temporalment el control d'Armènia a Roma.
La pau no va durar molt i la guerra a gran escala es va iniciar l'any 58. El rei part Vologases es va negar a retirar al seu germà Tiridates d'Armènia i va iniciar una invasió en tota regla del territori armeni però Corbul va respondre satisfactòriament rebutjant-los aquest mateix any. Tiridates es va veure per tant obligat a cedir de nou el control d'Armènia a Roma.
Era doncs el omen de la figuera anunci de la guerra Armènia amb un principi desastrós i un final favorable? O podem investigar que l’efecte del prodigi s’extèn més en el temps. Vejam:
L'any 58, Neró va iniciar una relació amorosa amb Popea Savina, l'esposa del seu amic i futur
emperador, Marc Salvi Otó. Pel que sembla, no podia contreure matrimoni amb Popea mentre la seua mare seguís viva, ja que aquesta s'oposaria, així que va ordenar el seu assassinat l'any 59, si ben Neró no es casaria amb Popea fins a l'any 62 i, segons Suetoni, Neró i Popea només es van casar quan aquesta va començar a pressionar-li.
L'any 63 es van presentar les primeres crisis econòmiques. La guerra contra Pàrtia i la dificultat del transport de gra van amenaçar amb augmentar el preu del mateix. Per fer front a les dificultats econòmiques, Neró va fer una donació al tresor i va destinar una part del mateix per pagar el gra. Posteriorment va decidir signar la pau amb els seus enemics parts. L'any 64, un nou desastre va assolar a l'Imperi quan la pròpia ciutat de Roma es va veure embolicada en flames. Després del devastador incendi, Neró va destinar tots els diners possibles a la reconstrucció de la ciutat i per a això va haver d'incrementar fortament els impostos als rics ciutadans de les províncies.
Durant la nit del 19 de juliol de 64 va esclatar a Roma un incendi que va devastar la ciutat. El foc es va iniciar en el sud-est del Circ Màxim, on es localitzaven uns llocs que venien productes inflamables.
Segons Tàcit, el foc es va estendre ràpidament i va durar cinc dies. Es van destruir per complet quatre dels catorze districtes de la ciutat i altres set van quedar molt danyats. No està realment clar quin va ser la causa de l'incendi, si va anar un accident o va ser premeditat. Suetoni i Dió Casi defensen la teoria que va ser el propi Neró qui ho va causar amb l'objectiu de reconstruir la ciutat al seu gust. Tàcit esmenta que els cristians es van declarar culpables del delicte, encara que no se sap si aquesta confessió va ser induïda sota tortura. La veritat és que els incendis accidentals van ser comuns en l'Antiga Roma.
Segons Suetoni i Dió Casi, mentre Roma cremava, Neró estava cantant l’Iliupersis (La estrucció de Troia). No obstant això, segons Tàcit, Neró estava en Antium, distant aproximadament 42 km. de Roma, durant l'incendi100 i, en tenir notícies del mateix, va viatjar ràpidament a Roma per encarregar-se del desastre, utilitzant el seu propi tresor per lliurar ajuda material. Després de la catàstrofe, va obrir les portes del seu palau a les persones que havien perdut la seva llar i va obrir un fons per pagar aliments que serien lliurats entre els supervivents. Arran de l'incendi, Neró va desenvolupar un nou pla urbanístic dins del com va projectar la construcció d'un nou palau, conegut com la Domus Aurea, en uns terrenys que el foc havia buidat. Per aconseguir els fons necessaris per a la construcció del sumptuó complex, Neró va augmentar els impostos de les províncies imperials.
A la fi del 67 o principis del 68, Gai Juli  Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebel·lar contra la política fiscal de Neró. L'emperador va enviar a Luci Vergini Rufus, governador de Germania Superior, a sufocar la revolta i Víndex, amb l'objectiu de recaptar aliats, va demanar suport a Galba, governador d'Hispània Tarraconensis. Vergini Rufus, no obstant això, va derrotar Víndex i aquest es va suïcidar, mentre que Galba, per la seua banda, va acabar sent declarat enemic públic.
Neró havia recuperat el control militar de l'Imperi, però això va ser utilitzat en contra seua pels seus enemics a Roma. Al juny de 68, el Senat va votar que Galba fos proclamat com a emperador i va declarar Neró «enemic públic», utilitzant per a això a la Guàrdia Pretoriana, que havia estat subornada, i el seu prefecte Ninfidi Sabí, que ambicionava convertir-se en emperador.
Segons Suetoni, Neró va fugir de Roma a través de la Via Salaria. No obstant això, malgrat haver fugit, Neró es va preparar per suïcidar-se amb ajuda del seu secretari Epafrodit, qui ho va apunyalar quan un soldat romà s'aproximava. Segons Dió Casi, les últimes paraules de Neró van demostrar el seu amor a les arts.
“Quin artista mor amb mi!”.
L'Ascensió de Isaíes és el primer text que suggereix que Neró és l’Anticrist. Les similituds entre els dos són clares, ja que «un rei sense llei, assassí de la seva mare, arribarà a aquest món amb tots els poders, i tothom accedirà al que desitgi.»
Els Oracles sibilins, Llibres V i VIII, escrits al segle II, profetizan que Neró tornarà i portarà amb si la destrucció. A l'interior de les comunitats cristianes, aquests escrits, juntament amb uns altres, van alimentar la creença que Neró tornaria com el l’Anticrist. En 310, Lactanci va escriure que Neró va desaparèixer del lloc on havia estat enterrat i que mai se li havia tornat a veure. Algunes persones pensen que Neró està amagat en un lloc remot, esperant, i que tornarà validant les profecies sibilines.

Alguns estudiosos moderns defensen que el 666 és en realitat un codi relatiu a l'emperador. Els escrits bíblics catòlics avalen aquesta teoria. Quan se sumen en hebreu les lletres del nom de Neró el resultat és 616 i 666, prenent les dues variants del nom (Nero i Neró).

Significat de la mort i reverdenir dels arbres en la Roma imperial
Així com la caiguda i el posterior  ressorgir de l'om de Nucèria anunciava la recuperació del poble romà  després de la invasió dels germànics, la caiguda i l'alçament del xiprer de la casa de Vespasià no deu necessàriament vincular-se amb la vida de l'emperador, com assenyalava Tàcit, sinó que pot interpretar-se com una imatge simbólica del destí de la pròpia Roma, anunciant el ressorgiment d'aquesta, o el que  és el mateix, la recuperació de l'imperi i del poble romà davant la  desastrosa situació en la qual estaven sumits.
La mort d'un  arbre sota el qual han estat alletats Ròmul i Remo -i que per tant es 
troba associat místicament en ser mateix de la ciutat de Roma- indica sense ambigüitat que Roma va a travessar una crisi, de la qual no trigarà a sortir victoriosa. Una època s'acaba, una altra comença. A partir d'aquests exemples és lícit afirmar que els omina ex arbore de 
Neró presenten una clara unitat temàtica, ja que prediquen la fi d'un període. Amb ell finalitza una fase mítíco-històrica de Roma iniciada per Ròmul, fundador de la ciutat, i representada per la mort del xiprer i de la  figuera Ruminal, així com una fase dinástíco-històrica oberta per August, refundador de la ciutat, i simbolitzada per la mort dels llorers del jardí de Lívia, la seua dona, la qual plantava els esqueixos de les corones de llorer que els membres de la família havien rebut pels seus triomfs.

Amb el floriment del xiprer i la figuera Ruminal i els llorers de Lívia, Vespasià simbolitza la recuperació de Roma. Roma en dos moments  diferents: un de crisi, iniciat a la fi del regnat de Neró, i un altre de  recuperació i esplendor després de l'elevació al tron de Vespasià.
Però a més l'associació de tots dos relats permet establir una idea  molt grata a la propaganda flàvia, a saber, la de continuïtat respecte a la  dinastia juli-claudia. Amb la recuperació i reverdenir del xiprer a casa de la família de reverdenir, aquest, o més concretament la dinastia que amb ell s'inicia, es converteix en el relleu de la dinastia juli-claudia, amb l'obligació de protegir i cuidar l'esplendor i futur de la comunitat romana simbolitzada  pel xiprer -i la figuera-. Vespasià és el successor legítim, descartats ja  totalment Galba, Otó i Vitel·li, d'un llegat custodiat fins a la mort de  Neró pels successors d'August.
La seqüència d'aquest relleu dinàstic apareix de nou simbolitzat per la  caiguda d'un arbre. Suetoni relata  com un dels omina monis de l'últim representant de la dinastia flàvia, Domicià, fou l’enderroc del mateix ciprés que havia servit d’omen imperii a Vespasià: Arbor, quae prillato adhuc Vespasiano euersa, surrexerat, tunc rursus repente corruit (Suet., Dom., XV, 2). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada