L'esport a l'antiguitat (VI) Grècia. Les Olimpíades: Les proves

L'esport a l'antiguitat (VI)


Grècia


Les Olimpíades: Les proves

Les diferents modalitats esportives se celebraven a l'estadi, si eren a peu, o a l'hipòdrom si eren hípiques.

A l’estadi les curses a peu eren la competició atlètica més antiga i prestigiosa. Corrien la cursa en una longitud d'un estadi,192,27 metres, distància de la llargària de l'estadi d'Olímpia. També hi havia curses de dos estadis, el diaule, que era una carrera de velocitat però d'anada i tornada, el dòlic, de set estadis, altres de 12 i unes altres de 24. S’hi va afegir l’hoplitòdrom, una cursa amb armament, que servia com a preparació per a la guerra. Els participants corrien 384 metres armats (la distància d'un diaule), al principi amb escut, casc i grebas; més tard, només amb escut. Finalment estaven les curses de fons, en les quals es recorria l'estadi diverses vegades (de 7 a 24).

A la palestra del gimnàs les tres modalitats de combat eren la lluita (pale), on calia forçar l'adversari a tocar amb les dues espatlles a terra tres vegades, sent-hi prohibits els cops i l'ofegament. En el pancraci, en canvi, es permetia gairebé tot per obligar el contrari a abandonar: donar cops de peu, trepitjar, escanyar.... En el pugilat es lluitava a cops de puny, amb les mans embolicades amb una cinta de cuir fins que un dels dos abandonava o quedava estabornit. Era la disciplina més dura, i de vegades s'arribava fins a la mort d'un dels contrincants. 

La lluita i la cursa eren proves independents, però també estaven integrades en la prova composta, el pentatló, que constava de cinc exercicis consecutius: cursa d'un estadi, salt de llargada, el llançament de disc i de javelina i lluita.  

  

El llançament de disc consistia a enviar el més lluny possible un disc de metall, generalment de bronze i d'uns dos quilos.

El llançament de javelina consistia a enviar el més lluny possible una javelina. S'ajudaven amb una cinta enrotllada a la javelina i acabada en un llaç on es col·locaven els dits perquè agafés més impuls i més estabilitat.

El salt de llargada es realitzava amb l'ajut d'unes peses anomenades halters, que servien per agafar més impuls. Consistia en un seguit de salts consecutius, sense embranzida, que podien arribar a uns 16 m de llarg.

A l'hipòdrom se celebraven les proves hípiques: les curses de genets i de carros. Els carros podien ser bigues (tirats per dos cavalls) al llarg de 6 o 8 km, o quadrigues (tirats per quatre cavalls) al llarg de 14 km. Els coronats com a vencedors eren els propietaris dels cavalls i dels carros i no pas els genets o aurigues.

 

Jocs de pilota: No van arribar a formar part dels jocs olímpics. Dins dels jocs de pilota, existien diverses modalitats: l’harpaston: en el qual s'havia d'arrabassar a l'adversari una pilota de xicoteta grandària; l’apòrraxis: consistia en el llançament d'una pilota contra el sòl i recollir-la després del pot per a tornar a llançar-la de nou; l’urània: es llançava la pilota a l'aire i, la resta de participants, havien d'agafar-la abans que caiguera a terra; el trígon: es formava un triangle entre tres companys i es llançaven la pilota els uns als altres; l’epískyros: s'establien dos equips, situats cadascun en la línia de fons de la pista per a disposar-se a córrer per a agafar-la i mitjançant la passada, portar-la després de la línia d'eixida de l'equip contrari; finalment i el keritízein: era una modalitat de joc de pilota amb un pal corb, en el qual es formaven parelles per a la seua pràctica.