L'esport a l'antiguitat (III). Els Jocs Panhel·lènics

 

L'esport a l'antiguitat (III)


Grècia

Els Jocs Panhel·lènics

Les proves físiques, per a les quals estaven entrenats els efebs, tenien la seua representació competitiva als certàmens locals, com la famosa cursa nocturna de relleus amb torxes (Lampadedromia) en honor a Prometeu, la qual transcorria des la porta Dípilon fins a l’Acadèmia i tornar per una via plena de tombes (6 km). No obtant això, les competicions esportives rebien la màxima repercussió en els festivals que se celebraven en els quatre llocs de Grècia de gran ressó religiós: Jocs Ístmics: celebrats a Corint des de 582 aC. en honor a Posidó. Jocs Nemeus: celebrats a Nemea des de 573 aC. en honor a Zeus. Jocs Pítics: celebrats a Delfos des de 590 aC. en honor a Apol·lo i la Pítia, la seua sacerdotessa, i Jocs Olímpics: celebrats a Olímpia des de 776 aC. en honor a Zeus i Hera. Els dos primers eren bianuals i els dos últims quatrianuals.

A aquests festivals esportiu-religiosos acudien representants de totes les ciutats gregues, o, el que és el mateix, de parla grega, colònies incloses. Els grecs que hi participaven havien de ser homes lliures amb l’efebia acabada (a partir dels vint anys) i la victòria en alguna de les proves suposava una glòria excepcional no sols per al guanyador, sinó també per a la seua família i la ciutat que representava, la qual els honorava amb gran esplendidesa, com el regal d'una gran quantitat d’oli o una paga vitalícia.

L'esport a l'antiguitat (II). El gimnàs

 

L'esport a l'antiguitat (II)


Grècia

El gimnàs

La καλοκαγαθια, o la noblesa, a banda de constituir-se per naixement, s’havia d’aconseguir amb la pràctica. L’instrument més important d’adquisició dels valors aristocràtics fou l’educació, el nivell superior del qual era l’efebia. Dels divuit als vint anys, després de estar educant-se des dels set, el jove realitzava dos anys d’instrucció militar, on l’exercici físic n’era una part essencial. Al gimnàs i sota les ordres del γυμνησιαρχηs, l’ajuda del παιδοτριβηs i l'oli i les atencions mèdiques del αλειπτηs, s’entrenava el cos i l’ànima per a arribar a ser un prominent soldat i un respectable ciutadà.

El gimnàs era una instal·lació pública edificada als afores de la ciutat, ja que requeria molt d’espai per la palestra (lloc d'exercitació física) i els pòrtics o exedres (lloc d’exercitació intel·lectual amb l’assistència d’artistes, filòsofs o literats que declamaven les seues obres), també havia de tenir grans alberedes que feien ombra per practicar la cursa. El nom li ve del verb γυμναζειν, “exercitar el cos nu”, pràctica que alguns atribueixen a la gran l’admiració pel cos masculí com a símbol de la bellesa i de l’amor més refinat. 

Els gimnasos a Atenes eren dedicats al rei Teseu, encara que els més famosos de la ciutat i del món, l’Acadèmia (per l’heroi Ακαδημοs), on Plató ensenyava, i el gimnàs del Liceu, on ho feu Aristòtil, estaven consagrats a Apol·lo i les Muses. 

A banda de la palestra i els pòrtics, un gimnàs constava de l’επιστασιον, o sala de vigilants, l’αποδυτεριον, o vestuari, λοuτρον, o sala per rentar-se, κονιστειον i l'αλειπτεριον, on s’ empastifaven el cos amb pols, olis o essències, σφαιριστεριον, on es practicava el joc de pilota, κορυκειον, per entrenar-se amb un sac de sorra, πυρατεριον, per al bany amb aigua calenta i vapor, προπνιγειον, sala per escalfar l'aigua, xuστós, pista coberta, pòrtics sota els quals els atletes s'exercitaven a l'hivern, i la παραδρομιs, o pista descoberta.

L'esport a l'antiguitat (I). Una pràctica classista? L'aristocràcia de l'esport

 

L'esport a l'antiguitat (I)

Iniciem una sèrie de posts sobre l'esport a l'antiguitat. Estem pensant en el concurs Odissea 2020, és obvi, però volem que servisca per sadollar la curiositat del nostre alumnat i l'interés del públic orbi et urbi (all over the world)

Grècia

Una pràctica classista? L'aristocràcia de l'esport

La pràctica de l’exercici físic a Grècia està estretament relacionada amb l’entrenament per a la guerra de la classe superior, els aristoi, ja que, des dels temps dels micènics i fins al segle V, els aristòcrates eren els únics que tenien capacitat per guerrejar, fent dels seus combats la prova de la seua excel·lència per aconseguir el més preuat per a ells, la fama, (κλεοs), la glòria que serà recordada per generacions i que els farà immortals en la memòria a través de la paraula (εποs) en la narració de les seues gestes, l’èpica. D’aquesta manera queda patent que un aristòcrata està molt a prop dels déus, dels quals es diuen descendents, i en conseqüència demostrada la seua preeminència social, econòmica, política i jurídica.

Un aristòcrata serà així καλοs, “bell” i αγαθοs “bo”. Bell en contraposició a la resta del poble que no exercita el seu cos i el fa fibrós i musculós en practiques gimnàstiques, sinó que, pel contrari, resulta malmés per l’esforç del treball, les llargues hores sota el sol que ennegreix, eixuga i arruga la pell i la manca d’una alimentació rica en proteïnes de la qual sí gaudeixen els nobles guerrers i els seus descendents. Els aristòcrates són bons per la seua relació directa amb la divinitat, la qual cosa els permet governar sense discussió i ser jutges més o menys imparcials dotats per  administrar la justícia.