Joan Deusa publica El bosc de la vampira

 

Thriller poètic

 

El Bosc de la vampira, de Joan Deusa

Adia, 2022

Gregori Royo 

 

“Existir, per altra banda, no és el més important; el més important és llegir”, diu un dels personatges del Bosc de la vampira, encara que aquest i la seua antagonista subscriurien que també és important escriure. Perquè l’escriptura i la lectura com a elements essencials de la vida són els dos factors basals a partir dels quals es basteix aquesta remarcable novel·la, la primera d’un poeta joveníssim i activista cultural que ja s’ha fet amb el premi Pare Miret de Beniopa i el Hibn Hafaja d’Alzira, i amb aquesta guardonat merescudament amb l’Antoni Vidal Ferrando de Santanyí de novel·la.

Joan Deusa no ha elegit millor acompanyant per a la seua presentació de Gandia que el també poeta i novel·lista Josep Lluís Roig. Primer perquè en sap, de poesia i novel·lística, i en segon lloc, i més rellevant, perquè Josep Luís Roig és un protagonista de la novel·la, i amic, pel que sembla, donada la llicència d’atorgar-li “ pinta de boxejador” i clavar-lo en una baralla al bar Ca Maria d’Oliva on la seua ascendència com a professor és determinant per al resultat del combat.

Hi ha més personatges reals, tots de l’àmbit poètic nacional: Brines, Àngels Gregori, l’organitzadora del Poefesta, el mateix Joan Deusa, que funciona com el nexe que implica els dos protagonistes; tenim al·lusions a Joan Piera, “el millor poeta dels nostres temps”, Marc Granell, March o internacionals, Byron, Shilley o Coleridge. Especialment significatius aquests darrers, ja que ens situen en el terreny del romanticisme, que és l’atmosfera que sembla envoltar tota la novel·la.

No es pot explicar sinó que l’escenari se situe a la llunyana i septentrional Noruega, en hivern, en mig del bosc i el llac gelat, on la natura més salvatge reclou la poeta i el Florvermella i al temps els reclama amb la força irresistible del misteri i del que és monstruós, i de la mort, com aquell vampir el cor del qual “és un idioma, però no és viu”. Trobem doncs natural l’aparició d’elements fantàstics en l’onirisme i especialment la constatació romàntica que la creació artística va lligada a tots els àmbits de l’existència fins al punt que l’existència mateixa es constitueix com la màxima expressió de l’impuls creatiu, fins a les últimes conseqüències.

Un text metaliterari, on predomina la reflexió sobre la literatura i els poetes, s’ha de reforçar, per compensació, en una sòlida caracterització dels personatges, els quals van construint-se a si mateix, més que amb les seues accions, amb el desplegament de les seues opinions: “escriure un llibre de poemes és com esperar la primavera”, “ (els poemes) com bulbs soterranis des de l’interior de la terra recuperen el cos d’una dona fent-lo sortir”, es dibuixen amb l’exposició de les seues motivacions “una no escriu poesia quan se sent tranquil·la, en un entorn agradable, un dia ha d’arribar la clau que obrís la porta de tot dolor i aquell dia havia d’estar sola”, amb la proclamació de les fílies “m’agrada J.L. Roig perquè als darrers llibres se centra en els problemes del mal, perquè assenyala coses que no estan bé al món”, la confessió de fòbies “l’escola és el mecanisme que interromp la capacitat de pensar fantàsticament”, “explicar literatura no té cap sentit”, “em fot pal la perspectiva postmoderna de poetitzar des de la dona el cos de la dona” i en general la reflexió sobre el món que envolta la poesia: “la creació no és un part, no accepte la inseminació de la penetració que ve de fora”, “hi ha dos tipus de poetes, els qui entren de la mà d’altres més grans i els qui entren sacsejant-ho tot, sense amistats. Aquests se’ls miren amb recel, com uns animals sanguinaris que volen acabar amb les ovelles”.

No hi ha idea més romàntica que la tendència cap a la revolució, la implosió de la necessitat de canviar-ho tot. Per això és molt ben trobada l’aventura de la cerca de la cabana que Wittgenstein es construí a Noruega pe estar aïllat de les immanències món. Aquest iconoclasta del pensament que dibuixà els límits del llenguatge ens explica que no tot pot ser anomenat, que precisament el més valuós de la vida està rere els vels de la transcendència i que per assenyalar-ho no tenim més que l’instrument al·lusiu de la poesia amb el seu poder evocador i moral, ja que , com diu el Florvermella, “la poesia és actuar èticament, ja que és el resultat de veure el món de manera ètica”.

 

 

 

 Coincidint amb el Dia dels Museus, fem una excursió a la Vil·la romana de Ròtova amb els alumnes d'ESO de l'IES Vall de la Safor de Vilallonga. La visita es completà amb la representació dramàtica d'una obra on es reflexiona al voltant de la vida quotidiana dels nostres ancestres roamans de fa 1800 anys.

Gràcies a l'Ajuntament de Ròtova per fer possible aquesta activitat tan engrescadora.

 

 

 

 

Em diuen Flexa: el viatge més negre de Joan Carles Ventura pels budells de la Ruta Destroyer

 

Cal fer llibres sobre la Ruta del Bakalao, aquell moviment de la Transició Mitjana que als últims anys dels vuitanta i principi dels noranta certificava la potència de la moguda cultural valenciana. Era una finestra oberta als aires musicals d’Europa en un món encara resclosit en les inèrcies del franquisme i que posà València en el mapa, molts anys abans de la fantasia de Camps i Barberà.

Ja n’hi ha, de llibres, el de Chimo Bayo i Enma Zafón, el de Luis Costa o el de Josep Maria Oleaque, En éxtasis, de referència absoluta segons ha comentat Ventura, tots aquests entre la nostàlgia i la investigació periodística.

Faltava una novel·la sobre el tema, negra i en valencià. Em diuen Fletxa, de l’editorial Alrevés, dins de la seua prestigiosa col·lecció Crims.cat i Premi VI Memorial Agustí Vehí 2019, és el segon relat criminal de Joan Carles Ventura (de juvenils té un fum i premiats, supervendes), i arriba per dir el que el periodisme o la memòria no poden expressar i sols la ficció penetra de manera clarivident i resolutiva.

I l’instrument bàsic d’aquest escrutini és la presentació d’uns personatges potents, singulars i atractius, que fan de guia privilegiada en aquesta baixada a l’infern particular de la Ruta. Hi brillen amb la intensitat d’una excepcional troballa El Fletxa, un detectiu accidental que es mou entre les discoteques de la N 500, i el Tato, una peça substancial de la Ruta Destroyer, acompanyats de la insuperable tia Amapariues, un encert de secundari com a un factor vivificant de la policromia bigarrada de la història, que adoba amb entranyable tipisme les escenes.

La narració és àgil i desinhibida, impulsada per un corrent subterràni d’humor sarcàstic que amara la trama amb aires del més refinat i gens simplista sainet. La història queda desgranada amb la justa progressió i dosificació de la informació fins a fer-la addictiva.

Però el que fa de la narració un poderós focus de producció que fermenta de significats és la successió entreverada de reflexions des del present sobre el que fou La Ruta i la València del transcurs dels vuitanta als noranta. La vista en la llunyania, carregada a voltes de malenconia i sempre crítica amb la deriva de la postmodernitat, és un valuós escalpel que obre en canal quasi trenta anys d’evolució orgànica de la ciutat i els seus apèndixs, tant espacials com morals. El Fletxa reflexiona com ha canviat tot plegat, la desolació de les discoteques entre els arrossars, la ciutat que perd l’ànima amb la seua progressiva gentrificació, el mateix Fletxa, que mira després d’un naufragi, les conseqüències del qual no ens podem ni imaginar.

Una magnífica novel·la la de Joan Carles Ventura, i necessària per certificar com es va encaminar cap al precipici un dels fenòmens que millor han caracteritzat la moguda valenciana de la Ruta Destroyer. Ens diu amb aquest relat que uns dels factors fou la introducció de la cocaïna, que acabà desplaçant la lisèrgia i la felicitat concentrada de les “mesques”. Altres foren, i això ho afegisc jo, la banalització de la música electrònica amb aquelles odioses “cantadetes”, la mala planificació empresarial, atabalada entre l’oportunisme i l’avarícia, l’aparició a les discoteques dels expeditius porters de Levantina de Seguridad, de l’ultra dretà José Luís Roberto i president del sindicat d’Empresaris dels Locals d’Alterne, en definitiva, com diu Ventura, amb l’arribada del feixisme en pantalons de xandall.

La premsa sensacionalista primer, que s’acarnissà amb el el consum de drogues i els morts en accidents de trànsit a la carretera del Saler, la llei Corcuera i els controls, juntament amb el començament de l’hegemonia del PP durant quinze anys, hi donarien el cop de gràcia. Però això ja és una altra història, que potser els la conte el Fletxa en una nova remesa de casos que ja va fent-se esperar.

Preguntó del Concurs Odissea

Pistes per resoldre el Preguntó del Concurs Odissea

Supose que no haureu trobat encara els punts que us ennumere:
2. L'autor és un dels tràgics grecs, que critica els jocs esportius a vàries de les seues obres, com Les troianes i el drama satíric Autòlic,
8. Aquest autor grec de comèdia critica la dolenta preparació física dels atletes a l'obra el nom de la qual en llatí és molt semblant, molt al valencià.
10. Autor d'obres històriques, L'obra en concret a què al·ludeix és una narració de fets històrics després de l'emperador August. També és el pseudònim del tinent coronel de la Guàrdia Civil que va publicar twits ofensius i fakes en contra dels independentistes de l'1O.
11. El poema a què es refereix l'heu estudiat aquest any en Literatura Universal, no sé si l'heu llegit.
12. El poeta buscat és un líric grec.

L'esport a l'antiguitat (VIII) Grècia. Les Olimpíades: La cura de Marató

L'esport a l'antiguitat (VII)


Grècia


Les Olimpíades: La cursa de Marató

La cursa de resistència per excel·lència fou instituïda pel Baró de Coubertain en la creació dels Jocs Olímpics moderns en 1896 en homenatge al missatger Filípides, qui en 490 aC, va córrer 40 km de Marató fins a Atenes per anunciar la victòria grega contra els perses de Darios, i que va morir per l’esforç tot haver pronunciat la cèlebre paraula ενενικαμεν, “hem vençut”.

Els 42,195 km de la prova actual quedaren fixats en els jocs de Londres de 1908, quan s’hi volgué traçar la carrera amb arribada a l’estadi de White City des del palau de Winsdsor, perquè la reina hi pogués assistir.

 

En la inauguració dels primers Jocs Olímpics moderns, l’Estat Grec va fer esforços perquè el guanyador de la cursa emblemàtica fos un grec. L’honor patri va estar satisfet, ja que hi va vèncer un paleta de Marousi, Spirídon Luís, i va ser recompensat amb menjar, vestits i perruqueria de per vida. Spíridon no va continuar la carrera esportiva, sinó que es va retirar al seu poble per dur la vida senzilla acostumada. L’estadi Olímpic on es celebraren els Jocs Olímpics d’Atenes de 2004 va rebre el nom d’aquest atleta.

L'esport a l'antiguitat (VII) Grècia. Les Olimpíades: Les dones

L'esport a l'antiguitat (VII)


Grècia


Les Olimpíades: Les dones

Les dones gregues estaven en general excloses del sistema educatiu, i com a conseqüència, de l’accés a la pràctica de l’esport i a la participació als festivals panhel·lènics, ni tan sols com a espectadores. Hi ha però dues notables excepcions: les dones espartanes i els Heraia o Jocs d’Hera a Olímpia.

Les dones espartanes participaven dels beneficis del sistema educatiu públic d’Esparta, ja que l’Estat considerava que tant necessari era formar bons guerrers espartans, com cuidar les dones que els pareixen i els eduquen. Així, dels 7 als 18 anys (no entraven doncs a l’efebia, ja que no havien de fer la guerra) les espartanes assistien a l’escola de dones on se’ls encomanava l’exercici del cos i la ment.

Pel que fa al plànol esportiu, se sap que el rei Licurg va instituir un entrenament físic per als dos sexes, que comprenia la carrera a peu i la lluita, els llançaments de disc i de javelina. Elles s'entrenaven també nues. Aquest entrenament no era realment una preparació per al combat: els xiquets i les xiquetes s'exercitaven per separat. 

L'entrada al recinte sagrat dels jocs panhel·lènics estava permesa a les xiquetes abans de casar-se, però terminantment prohibida a les dones adultes. Segons la llei, si s'hi trobava una dona als Jocs, havia de ser estimbada des del mont Tipeu. Tanmateix, a Olímpia, també cada quatre anys, sense coincidir amb les Olimpíades, exclusivament les dones participaven en els Jocs de l’Heraia en honor de la deessa Hera.

Els Heraia eren jocs esportius reservats a les dones, l'única competició dels quals era una cursa a l'estadi de 160 metres (32 menys que el dels homes), però també hi havia diverses proves dividides per faixes d'edat. Les participants feien les proves enquadrades en tres categories diferents. L'organització d'aquests jocs estava a càrrec de 16 dones casades provinents d'Èlide que era la ciutat que controlava Olímpia.

Les vencedores rebien una corona feta amb branquillons d'olivera, com en el cas dels vencedors dels Jocs Olímpics, i també un tros de vedella oferta en sacrifici a la deessa Hera. També podien ser representades amb estàtues que portaven el seu nom en el temple d'Hera.

Apol·lo i Àrtemis dionant mort als fills de Níobe.

Els orígens dels jocs Heraia eren mitològics. La primera vencedora va ser Cloris, filla d'Amfíon i Níobe,  germana de Pèlops, l'única sobrevivent de la massacre que Apol·lo i  Àrtemis van causar en la seua extensa família per burlar-se Níobe de Leto, que sols tenia dos fills, Apol·lo i Àrtemis.