dilluns, 8 d’abril del 2013
Lèsbia. Vuit poems de Catul
És interessant constatar les diferències de criteri dels crítics a l'hora d'analitzar estructures i interpretacions. També paga la pena assenyalar algunes mancances a l'hora d'establir referències indefugibles, com per exemple la traducció de l'oda de Safo pels poetae novi o la inexistent l'al·lusió a Ernesto Cardenal per estudiosos massa capficats en la tradició literària anglosaxona.
Que us aprofite.
Punxeu ací:
http://es.scribd.com/doc/134696175/Lesbia-Vuit-poemes-de-Catul
divendres, 29 de març del 2013
Lecions d'economia romana per comprendre la crisi
http://elpais.com/elpais/2013/03/22/opinion/1363949066_977636.html
dimecres, 13 de març del 2013
Declaració de independència en llatí
Populus Catalanus, quanta est ei historia, uoluntatem sui gerendi semper democratice demonstrauit, ita ut ciues suos meliore ope, commoditate et occasionum aequitate gauderent, atque ipsius cultum identitatemque communem confirmaret.
Autocybernesis Cataloniae iuribus quoque populi Catalani historicis, institutionibus saecularibus et traditione iuris Catalanica fundatur. Parlamentarismus Catalanicus in medio aeuo, una cum contionibus Pacis et Indutiarum atque Palatio Comitale fundamenta habet.
Saeculo XIV p.Chr. Legatio Generalis uel Generalitas facta est, quae magis magisque autonomia acquisita, donec per saecula XVI et XVII totum imperium Catalanici Principatus peregit. Barcinone belli Successionis causa anno MDCCXIV capta, Philippus V “Nova Planta” decreto ius publicum institutionesque catalanicas aboleuit.
Hoc historicum iter aliis cum regionibus communicatum est, quod communem locum linguisticum, culturalem, socialem atque oeconomicum finxit, ita ut a mutuo respectu confirmetur et promoueatur.
Senatusconsultum de imperio atque ivre se constituendi populi catalani
Si vols llegir-la sencera, punxa ací
diumenge, 10 de març del 2013
¿Eran coquetos los romanos?
¡Mucho! Los hombres se arrancaban las canas o las pintaban. Peor era la calvicie, vista como un defecto: por eso se peinaban hacia delante, desde Julio César...
¿Y las mujeres?
Se aplicaban en el cabello una mezcla de azafrán, ceniza de haya y grasa de cabra y lo exponían al sol, para decolorarlo. Al conquistar Germania, pillaron el pelo de las germanas para pelucas... ¡Los romanos se pirraban por el pelo rubio!
Menudo estropicio capilar.
Mesalina tuvo 700 pelucas rubias. Peor era que las mujeres pudientes se blanqueasen la piel del rostro con cerusa, polvo de antimonio, ¡que es muy venenoso!
Más de una, seguro... Pero la tez blanca era signo de distinción. Y sobre el blanco, sonrojaban sus mejillas con maquillaje, y se pintaban los párpados de rosa, azul o verde.
El rojo, con cinabrio pulverizado. El verde, con malaquita verde, sobre bases grasas.
Egipcios y romanos se pintaban la raya de los ojos con kohl, a base de grasas animales, plantas y galena pulverizada. Y usaban también el rojo para mejillas y labios.
Perfume deriva de per fumum (por humo): los primeros perfumes eran ambientadores. Luego se aromatizaron grasas y aceites con resinas, raíces, cortezas, maderas, flores, pétalos de rosa, romero, espliego... para la piel. Es que se bañaban cada nueve días...
Cada nueve días había mercado.
No. Usaban esponjas de mar empapadas en sustancias abrasivas como la raíz de la saponaria, sosa, ceniza de haya o piedra tosca.
Luego se aplicaban aceites. Para quitárselo todo, usaban el estrígilo, una especie de cucharilla metálica alargada.
Con cepillos de raíces y pasta dentifricium, mezcla de sosa, nitrum, bicarbonato y orín.
Ellas y ellos, de arriba abajo, con una cera a base de brea, aceite, resina... Disponían también de un kit con pinza y auriscalpium.
Una diminuta cucharita (de hueso o bronce) para retirar la cera de los oídos, y tenían otra para quitar roña de las uñas.
Sí. La pieza más antigua de aseo encontrada es una bañera micénica de bronce: es del siglo XIII a.C., pero es igual a las actuales.
Más antiguo es este delicado frasquito egipcio de vidrio de colores, de hace 35 siglos.
Metopion, ungüento a base de aceites de almendras y de olivas, cálamo, miel, vino, mirra, uva, galbanum...
Una resina aromática obtenida de una planta. Los perfumes eran de origen vegetal hasta que Alejandro Magno (siglo IV a.C.) trajo de Oriente cuatro esencias animales.
Ámbar gris (del cachalote), almizcle (de cierto buey), civeta y castor.
Usaban lociones anticaspa, tupés, extensiones, trenzas, pelucas (de cabello humano), moños... Usaban peines de madera o hueso, peines antipiojos, espejos de metal pulido...
Los romanos gustaban de ponerse un anillo en cada dedo, a veces con sello o gema. Y, ellas, agujas para el pelo (de hueso, de bronce, de oro), diademas, gargantillas, pulseras, brazaletes, pendientes... ¡Y piercings!
En orejas y nariz. ¡Nada nuevo bajo el sol!
Me inclino por la elegancia de los griegos clásicos (siglos V y IV a.C.): sus cánones de belleza fueron copiados por Roma.
El canon de Praxíteles: el cuerpo proporcionado es aquel en el que caben exactamente siete cabezas. Pero la austeridad griega se desmandó con los romanos...
El incremento de la riqueza condujo a la desmesura, y eso los abocó a la decadencia.
Las teñían de colores, y la más cara era la túnica teñida de púrpura, color que obtenían de una glándula del múrice, un tipo de caracola marina.
La reina egipcia Cleopatra, que usaba peines y mascarillas de belleza a base de harina y leche de cabra, para hidratar y suavizar la piel. O Popea, esposa de Nerón, que gastaba la leche de 500 burras para un solo baño.
Leer más: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20130107/54358859140/la-contra-teresa-carreras.html#.UOqS3zi1wE1.twitter#ixzz2NAS4wQNp
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
L'ablatiu absolut a les monedes
dimarts, 5 de març del 2013
Noms de gossos dels antics romans
Hi ha qui no sap què és la lletra Pi
divendres, 21 de desembre del 2012
Agustí d'Hipona al Parlament
dijous, 1 de novembre del 2012
Ha mort Agustín García Calvo
Fou un dels últims que va tindre la capacitat i la lucidesa per posar nom a les coses “L’Estat: administrador de La Mort”, “els cures: gestors de Déu”, "l'autopista: la manera més ràpida d'arribar a un embús", "l'automòbil: la plaga més greu i mortífera de la Humanitat Desenvolupada".
Ens quedarà l’oïda encomanada a la poesia amb les magnífiques traduccions rítmiques d’Homer, Catul, Horaci, Lucreci; el recordarem en la figura del rapsode que dóna vida els poemes amb la recitació com a un element inseparable de la poesia; la cançó Libre te quiero que musicà Amancio Prada, un dels més bells cants d’amor mai escrits; tenim la magnífica revista Archipiélago, on es citaren el pensament subversiu, ecologista, anarquista, contestatari amb el màxim rigor, i la seua editorial Lucina, que publicà les seues traduccions, les seues teories lingüístiques i altres obres de difícil difusió pels canals industrials.
Ens quedarà la seua rebel·lia, que posa en dubte l’Estat, la conformació amb el Poder, la dictadura de la Ciència i la Tècnica venuda als manaments del Capital, la mentida del pensament oficial, qüestiona tot el que és acceptat, l'ortografia, la jerarquia de les idees, la mort mateixa.
El teu exemple, exhuberant i irreductible com les teues patilles, no se’n va.
dissabte, 27 d’octubre del 2012
dimecres, 27 de juny del 2012
Examen llatí selectivitat 2012
dijous, 12 de gener del 2012
dimarts, 8 de novembre del 2011
Entens el llatí?
dilluns, 7 de novembre del 2011
dimecres, 2 de novembre del 2011
Fill d'Homer

dilluns, 24 d’octubre del 2011
Hillary Clinton i Juli Cèsar: La impostura dels superbs

Semblen dos espills reflectint les imatges a través de dos mil anys: Farnaces II, rei del Pont i Moammar-al-Gaddafi, ambdós aliats de l'imperi amb la connivència dels quals van fer i desfer a plaer, fins que els van tocar els dallonses i, després d'una guerreta sense massa importància, derrocats, empresonats i eliminats.
Les diferències vénen quan revisem la qualitat dels estadistes implicats: per una banda, l'irrepetible Gai Juli Cèsar, qui per certificar la rapidesa de la victòria en una guerra de tan sols cinc dies va escriure en una carta privada al seu amic Maci ·”Veni, vidi, vici”; per l'altra
Americans i romans prengueren l'assumpte com una qüestió menor de política exterior en l'Orient, ja des d'aleshores problemàtic. El que marca la diferència és que mentre Cèsar resol amb serietat i celeritat una acció impecable, irrefutable, l'administració nord-americana no sols havia mostrat una implicació tèbia com a resultat de la liquidació d'una fracassada política d'intervencions desastroses a Somàlia, Iran, Afganistan i Pakistan, sinó que el sarcasme i la petulància de Hillary, no només treu a la llum el capteniment descarnat de l'administració americana a què ens té acostumats (colps d'Estat cruents, assassinats “selectius” celebrats bojos d'alegria, invasions unilaterals per instaurar la “democràcia”, recolzaments de dictadors útils), sinó que més aviat sembla amagar amb una rialla histèrica la seua debilitat en el nou concert mundial.
Com Sadam i Bin Laden, Gaddafi els interessava més mort que viu, perquè no pogués explicar qui eren els qui havien finançat en les seues “insostenibles maldats”. Potser per això la rialla de
dimecres, 19 d’octubre del 2011
L'eix mediterani és la Via Augusta

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha anunciat aquest matí a Brussel•les que el corredor mediterrani és una infraestructura prioritària per al traçat de transport de mercaderies. D'això se'n va adonar August, que fomentà la remodelació de l'antic Camí d'Hèrcules i que anomenà Via Augusta ara fa més de dos mil anys. Vegeu sinó els mapes i comprovareu que estem, parlant-d'una mateixa cosa.
Per tant la competència suscitada entre aquest corredor i el central (Madrid-Saragossa-Canfrac) era una controvèrsia que la lògica dels romans havien ja solucionat, sense necessitat de tants escarafalls territorials i identitaris.De fet el Corredor Mediterrani concentra gairebé el 50% de la població, les exportacions i el PIB espanyol, és un eix per on circulen més del 50% de les mercaderies de tot l'Estat i un 60 per cent del total d'exportacions, la que suporta més tràfic de tot l'Estat: 8.000 camions circulen cada dia per l'AP7 i la N-340 i transporten més de 12 milions de tones l'any. Una necessitat que clamava al cel, ja que a l'Estat espanyol només un 4% de les mercaderies circulen en ferrocarril (enfront del 9% de mitjana de la UE-15#.Bona notícia per tant per al medi ambient, ja que que suposaria una reducció d'emissions de CO2 de 145 milions de tones en el període 2016-2045.
Bona notícia també per als veïns que hem de patir el fluix de camions dins dels nostres pobles amb una autopista de pagament al costat i que amb el rescat faria innecessari el dispendi de la construcció d'una ronda també paral·lela. I bona notícia perquè es trenca el disseny radial que tenia Madrid com a centre indiscutible del món i que ens ha condemnat a tantes planificacions aberrants d'infraestructures.
Suprimit l'únic centre on tots els camins hi conduïen en temps d'August, la centralitat avui és multiforme. No és que no passe per Madrid, sinó que ja no hi ha mes centre que aquell que resta conformat amb la relació amb les seues parts, és a dir, aquell que pot generar enllaços, links dirien els posats en els mitjans 2.0, que interactuen en una xarxa infinita.
Com August va veure, l'eix Mediterrani torna a reivindicar-se com una de les rutes més dinàmiques que connecta la perifèria amb la centralitat europea. Per això cal que els governants, els d'ara i els que vindran, estiguen a l'altura de l'estadista i duguen a terme els compromisos que facen realitat el projecte, sense que retalls imprevistos, miopia política o llufes electorals com les del tren Gandia-Dénia els deixen a l'altura de la sabata (perdó, sandàlia) d'August.
El llatí als mitjans de comunicació
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Mira tradueix l'Odissea
dijous, 14 d’abril del 2011
Teatre de Sagunt
dijous, 3 de febrer del 2011
Arnau ha guanyat el concurs Odissea de l'Institut
pistes per al Preguntó del concurs Odissea
dimarts, 1 de febrer del 2011
pistes per al concurs Odissea
dissabte, 15 de gener del 2011
Viriato, una sèrie de dubtosa rogorositat històrica
Vamos a analizar algunos de los gazapos más notorios de esta exitosa serie televisivaHispania que basa su puesta en escena y contenido más en una adaptación de “Curro Jiménez” a la romana que a una “Roma” de HBO a la hispana, con invasores malvados, gentes ultrajadas e insurrectos valerosos.

Tomaremos como hilo conductor lo más chocante a simple vista, los nombres:
- Romanos:
Galva: A este no se lo han podido cambiar… Servio Sulpicio Galva (190 – 135 a.C.) fue un controvertido político y militar romano, magnífico orador y hombre sin escrúpulos. Cuan ruin tuvo que ser su gestión como pretor de la Hispania Ulterior (151 – 150 a.C.) para que el tribuno de la plebe Libón, e incluso un auténtico desaprensivo como el viejo Catón, le culpasen de sobrepasarse en sus funciones. Fue llamado a retreta y procesado en el 149 a.C., pero su oratoria y sobornos le salvaron de ser duramente castigado por el senado. A pesar de ser elegido cónsul en el 144 a.C., por orden del Senado no volvió a pisar Hispania… ¿Durará tan poco Galva en la serie?
Marco: Según la serie le dicen Marco Quinto Cornelio. Ese nombre no es verosímil. Marco es un praenomen, al igual que Quinto. Sólo había nueve habituales y era relativamente irrelevante; solo se usaba en raras ocasiones, ámbitos muy familiares, sin acompañarlo con los demás nomen y cognomen. Así pues, Marco Cornelio Léntulo (Marco, de la familia Cornelia, el lento) sí que hubiese sido verosímil. De hecho, seguimos haciendo lo mismo: nadie se refiere a José Luís como presidente del gobierno, se le conoce en público por Rodríguez Zapatero, o incluso sólo Zapatero… (Como César, Cicerón, etc… un cognomen) Sólo su familia le llamará José Luís. Su conducta en la serie es de folletín, persiguiendo forajidos con cuatro escoltas salidos de Asterix y haciendo de malo a discreción. La aristocracia romana estaba muy por encima de todo eso. Además, un general, que siendo correctos sería Legado, no atendería nunca por su praenomen (es cómo si a César los senadores, legados o tribunos le llamasen Cayo)
Claudia: ¿Claudia qué más? En el tercer episodio dice que es hija de un tal senador Tulio… Pues lo correcto sería Tulia: las hijas heredaban el nomen del padre en femenino… Si la conducta de Marco chirría, la de Claudia clama el cielo. Si Calpurnia le hubiese montado un número a su esposo como los que monta habitualmente en la serie durante el asedio de Alesia, César la hubiera hecho descuartizar viva. Pocas mujeres había dentro de los campamentos romanos; sí las había fuera de ellos, las concubinas de los soldados y las de pago.
Sabina: Es la única que se salva. El pelo un poco largo y muy escotada para servir en un campamento, pero es ficción.
- Los Hispanos:
Aquí llega el escándalo…
Viriato: El líder… de una banda de cuatro prófugos, aún falta unos cuantos años para ser elegido como caudillo indígena contra la ocupación romana y resultar realmente molesto a las legiones. Su nombre procede del vocablo céltico virias (brazalete), pues sólo los jefes usaban dichos adminículos, un poco fuera de tono para un presunto pastor. Se autodefine “hispano”; es como si Moctezuma dijese que es latino… En la Hispania del siglo II a.C. cada tribu, ciudad o etnia hacía la guerra por su cuenta, a favor o en contra de los romanos. Apenas ochenta años después de esta época, cada rincón de Iberia apoyó a Metelo o Sertorio según sus propias convicciones durante la Guerra Civil. Hispania no era un estado ni por asomo, era una colección de tribus dispersas y poco conexas, en este caso concreto célticas. Por cierto, fue elegido caudillo de los lusitanos en el 147 a.C. (así pues, su nombre vendrá de esas fechas, tres años después de lo que estamos viendo… ¿Cómo se llamaría antes?)
Sandro: ¿Botticelli? ¿Pertini? Es un nombre medieval italiano derivado de Alessandro… Este es el primer lusitano futurista que se anticipa a su tiempo. Es el herrero, el que fabrica falcatas como churros, todas iguales y con las empuñaduras damasquinadas. Cada falcata estaba hecha a medida del brazo del guerrero que debía portarla… menos las de Sandro.
Paulo: ¿Qué Paulo? ¿Emilio Paulo, el suegro de Escipión? Otra familia indígena con vista que le puso un nombre de aristócrata romano a su hijo… Este parece un pandillero. No me imagino ni a un personaje de Plauto hablando así…
Darío: Este es el mejor, se llama como el rey de reyes persa, el gran enemigo de Alejandro Magno. Es poco probable que algún habitante de su aldea supiese donde estaba siquiera Persia, como mucho sabrían de la existencia de Grecia o Cartago. Por cierto… tengo mis dudas sobre ese idílico poblado en un llano y sin amurallar… ¿Puede ser que digan que se llama Cauca? Eso es Coca (Segovia); si es Kaura es Coria del Río (Sevilla), ambas bastante lejos de donde habitaban los lusitanos…
Nerea: La novia del pandillero, a esta le han puesto un nombre griego… Exhibiendo sus atributos femeninos entre soldados recluidos durante un año en un apestoso campamento… impensable. Es una heroína. Después de los azotes que le soltaron no nos levantaríamos ni en tres meses… pero a ella, ni una ojera… ¡Es la reencarnación de la diosa Ataecina!
Teodoro: A Viriato sólo se le conoce una esposa, aunque en la serie nos lo presenten viudo. En realidad, el suegro de Viriato se llamaba Astolpas (un nombre oriundo de verdad) A este también le han puesto un nombre griego, que suena mejor… Se parece más un prestamista de Antioquía que un oligarca lusitano…
Helena: Como la de Troya… ¡Por los cuernos de Cerunnos! ¡Qué afición a los nombres griegos! Con la importancia que tenían los nombres en la Antigüedad. No se ponían al azar, todos expresaban alguna virtud.
Héctor: Seguimos en la Iliada… Un traidor al que le falta un luminoso que diga “te vendo por cien sestercios”… patético.
Bárbara: El último es espectacular, un nombre de origen griego (significa extranjera) que no se populariza hasta el medioevo; un nombre de santa 150 años antes de Cristo…
¿Qué les habría costado ponerles Tarbantu, Ultinos, Touto, Indortes, Likinos, Kara, Nunn, Botilkos, Aius, etc…? Nada, lo mismo que a mí escribirlo, es sólo desidia… total, lo van a ver igual.
Para quien desee adentrarse en esta época tan legendaria sin ver cables de la luz entre el paisaje, le recomiendo Viriato de Joao Aguiar, una novela entretenida y verosímil.







