dilluns, 8 d’abril del 2013

Lèsbia. Vuit poems de Catul

He penjat un power sobre la traducció i comentari dels poemes de Catul a Lèsbia, els més interesants i espatarrants segons el meu criteri. Els meus alumnes no podien merèxer menys.

És interessant constatar les diferències de criteri dels crítics a l'hora d'analitzar estructures i interpretacions. També paga la pena assenyalar algunes mancances a l'hora d'establir referències indefugibles, com per exemple la traducció de l'oda de Safo pels poetae novi o la inexistent l'al·lusió a Ernesto Cardenal per estudiosos massa capficats en la tradició literària anglosaxona.
Que us aprofite.

 Punxeu ací:
http://es.scribd.com/doc/134696175/Lesbia-Vuit-poemes-de-Catul

divendres, 29 de març del 2013

Lecions d'economia romana per comprendre la crisi

Sempre és bo conéixer el passat per comprendre el present. Luis Moreno, professor d'investigació del CSIC, fa al El País una al·lusió a la crisi en època de Tiberi que pot ajudar a comprendre el que ens està passant, sense perdre el nord, pense jo, de Walter Benjamin quan diu allò de "els oprimits sempre han viscut en un estat d'excepció".
http://elpais.com/elpais/2013/03/22/opinion/1363949066_977636.html

Las experiencias pretéritas también pueden informarnos de las situaciones del presente y de los escenarios del futuro. La antigua civilización romana, referente civilizatorio del devenir posterior del mundo occidental, ya confrontó ciclos y crisis capitalistas como la del crash de 1929 o del inacabado crack de 2007. Baste recordar, como botón de muestra, la situación suscitada en tiempos de los emperadores Augusto (63 a. C. - 14 d. C.) y Tiberio (14 d. C. – 37 d. C.), según la crónica historiográfica de Tácito y recreada por el maestro de periodistas, Indro Montanelli, en su celebrada Storia di Roma (1957). Sucedió que, cuando el emperador Augusto volvió de Egipto trajo consigo un inmenso tesoro que puso en circulación para reanimar un comercio languideciente. Tal abundancia de liquidez en los mercados estimuló el endeudamiento, la inflación y los precios subieron a las estrellas. Con la llegada de Tiberio al poder se interrumpió bruscamente esa espiral y se actuó a fin de reabsorber la moneda circulante. Quienes se habían endeudado, convencidos de que la inflación se mantendría alta, se encontraron faltos de liquidez y se generó un pánico al tratar de retirar los depósitos de los bancos. Muchos inmuebles y pequeñas propiedades, cargadas de deudas, no pudieron hacer frente a sus pagos y se pusieron a la venta haciendo florecer a los usureros. Los precios se derrumbaron espantosamente y el Imperio pasó a encarar una situación agónica. Al final Tiberio cedió y, rindiéndose a la idea de que la deflación no es más sana que la inflación, puso a disposición de los bancos cien mil millones para que volviesen a ponerlos en circulación, y con la orden de prestarlos por tres años sin intereses. El resultado de este cambio de política fue la revitalización de la economía mediante la recuperación de un elemento económico frecuentemente orillado por los expertos financieros: la confianza.


dimecres, 13 de març del 2013

Declaració de independència en llatí

La revista Auriga, lloc de referència per als estudis clàssics en català, ha traduït al llatí la declaració d'independència de Catalunya. Us deixe amb la introducció i el link per si voleu estudiar-la tota de dalt a baix.



Praefatio

Populus Catalanus, quanta est ei historia, uoluntatem sui gerendi semper democratice demonstrauit, ita ut ciues suos meliore ope, commoditate et occasionum aequitate gauderent, atque ipsius cultum identitatemque communem confirmaret.

Autocybernesis Cataloniae iuribus quoque populi Catalani historicis, institutionibus saecularibus et traditione iuris Catalanica fundatur. Parlamentarismus Catalanicus in medio aeuo, una cum contionibus Pacis et Indutiarum atque Palatio Comitale fundamenta habet.

Saeculo XIV p.Chr. Legatio Generalis uel Generalitas facta est, quae magis magisque autonomia acquisita, donec per saecula XVI et XVII totum imperium Catalanici Principatus peregit. Barcinone belli Successionis causa anno MDCCXIV capta, Philippus V “Nova Planta” decreto ius publicum institutionesque catalanicas aboleuit.

Hoc historicum iter aliis cum regionibus communicatum est, quod communem locum linguisticum, culturalem, socialem atque oeconomicum finxit, ita ut a mutuo respectu confirmetur et promoueatur.

Senatusconsultum de imperio atque ivre se constituendi populi catalani

Si vols llegir-la sencera, punxa ací
















diumenge, 10 de març del 2013

¿Eran coquetos los romanos?

Entrevista sense desperdici de Víctor Almela a Teresa Carreras, arqueòloga del Museu de Catalunya.


Punxa ací si vol llegir-la a La Vanguardia


"A los antiguos romanos les pirraban las rubias"



¿Eran muy coquetos, los romanos?
¡
Mucho! Los hombres se arrancaban las canas o las pintaban. Peor era la calvicie, vista como un defecto: por eso se peinaban hacia delante, desde Julio César...

¿Y las mujeres?
Se aplicaban en el cabello una mezcla de azafrán, ceniza de haya y grasa de cabra y lo exponían al sol, para decolorarlo. Al conquistar Germania, pillaron el pelo de las germanas para pelucas... ¡Los romanos se pirraban por el pelo rubio!

Menudo estropicio capilar.
Mesalina tuvo 700 pelucas rubias. Peor era que las mujeres pudientes se blanqueasen la piel del rostro con cerusa, polvo de antimonio, ¡que es muy venenoso!
¿Y no morían envenenadas?
Más de una, seguro... Pero la tez blanca era signo de distinción. Y sobre el blanco, sonrojaban sus mejillas con maquillaje, y se pintaban los párpados de rosa, azul o verde.
¿Con qué preparaban sus maquillajes?
El rojo, con cinabrio pulverizado. El verde, con malaquita verde, sobre bases grasas.
¿Se maquillaban también los hombres?
Egipcios y romanos se pintaban la raya de los ojos con kohl, a base de grasas animales, plantas y galena pulverizada. Y usaban también el rojo para mejillas y labios.
¿Y se perfumaban?
Perfume deriva de per fumum (por humo): los primeros perfumes eran ambientadores. Luego se aromatizaron grasas y aceites con resinas, raíces, cortezas, maderas, flores, pétalos de rosa, romero, espliego... para la piel. Es que se bañaban cada nueve días...
¿Y eso?
Cada nueve días había mercado.
¿Tenían jabón?
No. Usaban esponjas de mar empapadas en sustancias abrasivas como la raíz de la saponaria, sosa, ceniza de haya o piedra tosca.
Debía de quedarles la piel a tiras.
Luego se aplicaban aceites. Para quitárselo todo, usaban el estrígilo, una especie de cucharilla metálica alargada.
¿Se cepillaban los dientes?
Con cepillos de raíces y pasta dentifricium, mezcla de sosa, nitrum, bicarbonato y orín.
¿Se depilaban?
Ellas y ellos, de arriba abajo, con una cera a base de brea, aceite, resina... Disponían también de un kit con pinza y auriscalpium.
¿Qué es eso?
Una diminuta cucharita (de hueso o bronce) para retirar la cera de los oídos, y tenían otra para quitar roña de las uñas.
¿Todo eso aparece en excavaciones?
Sí. La pieza más antigua de aseo encontrada es una bañera micénica de bronce: es del siglo XIII a.C., pero es igual a las actuales.
¡Y han pasado más de 33 siglos!
Más antiguo es este delicado frasquito egipcio de vidrio de colores, de hace 35 siglos.
¿Qué contenía?
Metopion, ungüento a base de aceites de almendras y de olivas, cálamo, miel, vino, mirra, uva, galbanum...
¿Qué es eso?
Una resina aromática obtenida de una planta. Los perfumes eran de origen vegetal hasta que Alejandro Magno (siglo IV a.C.) trajo de Oriente cuatro esencias animales.
A saber.
Ámbar gris (del cachalote), almizcle (de cierto buey), civeta y castor.
¿De qué otros modos se embellecían griegos y romanos?
Usaban lociones anticaspa, tupés, extensiones, trenzas, pelucas (de cabello humano), moños... Usaban peines de madera o hueso, peines antipiojos, espejos de metal pulido...
¿Y joyas?
Los romanos gustaban de ponerse un anillo en cada dedo, a veces con sello o gema. Y, ellas, agujas para el pelo (de hueso, de bronce, de oro), diademas, gargantillas, pulseras, brazaletes, pendientes... ¡Y piercings!
¿Ah, sí? ¿Dónde?
En orejas y nariz. ¡Nada nuevo bajo el sol!
¿Qué pueblo fue el más coqueto?
Me inclino por la elegancia de los griegos clásicos (siglos V y IV a.C.): sus cánones de belleza fueron copiados por Roma.
Un ejemplo.
El canon de Praxíteles: el cuerpo proporcionado es aquel en el que caben exactamente siete cabezas. Pero la austeridad griega se desmandó con los romanos...
¿Qué pasó?
El incremento de la riqueza condujo a la desmesura, y eso los abocó a la decadencia.
¿Vestían telas caras?
Las teñían de colores, y la más cara era la túnica teñida de púrpura, color que obtenían de una glándula del múrice, un tipo de caracola marina.
¿Hay algún prototipo de belleza femenina en la antigüedad?
La reina egipcia Cleopatra, que usaba peines y mascarillas de belleza a base de harina y leche de cabra, para hidratar y suavizar la piel. O Popea, esposa de Nerón, que gastaba la leche de 500 burras para un solo baño.


Leer más: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20130107/54358859140/la-contra-teresa-carreras.html#.UOqS3zi1wE1.twitter#ixzz2NAS4wQNp
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

L'ablatiu absolut a les monedes

Ja hem practicat l'ablatiu absolut a classe, rememorant allò del ban de la Victòria de l'u d'abril del 39 "cautivo  y desarmado el ejército rojo...", ara us convide a visitar el blog de Margalida Capellà perquè vegau exemples en diverses monedes romanes. Punxeu ací

dimarts, 5 de març del 2013

Noms de gossos dels antics romans


Que els gossos eren un dels animals domèstics més nombrosos a les cases dels romans antics ho podem comprovar en les pìntures i els cadàvers que aparegueren en Pompeia. Encara que no foren els únics animals de companyia. En les cases del Poeta Tràgic i del Vaixell d'Europa es van descobrir sengles esquelets de tortugues. De procedència desconeguda s'ha descobert les restes d'un mico, animal forà i possible atracció en alguna casa elegant.
Els gossos semblen haver fugit de la ciutat amb els seus amos.  Alguns, però quedaren, com aquell amagat sota un llit d'una casa desconeguda i un altre en el jardí de la Casa del Vaixell d'Europa. Una mula i un petit gos van cercar refugi  a la Casa de Amarantus, trobant-se aquest entre les potes de la mula, potser protegint-se de la caiguda de lapilli.
Hi ha traces d’un tacte no massa respectuós, ja que s'han descobert restes de gossos amb problemes ossis derivats d'una pèssima alimentació. Probablement açò es dega al fet que els veien com una mera eina de treball i no com un animal de companyia, com ocorre encara avui. També s’ha de valorar l’estima que els tenien a partir del fet que  després del terratrèmol de l'any 62 d. de C. nombrosos habitatges van ser robats, de manera que durant l'erupció volcànica molts habitants de la ciutat van tancar les seues cases deixant en el seu interior als gossos guardians per a protegir-les. Açò va ocórrer en la Casa de Vesonius Primus, també anomenada d'Orfeu, en la qual el gos va quedar encadenat en les fauces de l'habitatge, en la foto de dalt, o en la Casa del Menandre, on el van deixar tancat en l'àrea rústica i va ser descobert en els nivells superiors de cendres, sobre el pòrtic del pati, la qual cosa indica que va ser ascendint per les successives capes de lapilli i cendra fins que va arribar el núvol piroplàstic que va assolar la ciutat. 
Però també hi ha mostres d’amor d’allò més entendridor, vegeu les estàtues o els dibuixos on es representava la mascota familiar, com el  que decorava el podi del jardí de la Casa dels Epigrames, en la foto de la dreta, on tenim l’únic rastre d’un nom de gos SYNCLETVS. És un nom grec, com els que s’hi solien posar a esclaus i prostitutes, coses en definitiva que dulcifiquen i fan passar la vida dels amos de manera més plaenta.
Columel·la a la seua obra De Agricultura ens dóna una sèrie de noms recomanats per posar als gossos dels agricultors, “el nom no haurà de ser massa llarg perquè obeïsca a l’instant quan se li crida, no havent de superar les dues síl·labes”, ens diu. Però un estudi als textos llatins ens informa que molts eixiren de la literatura i la mitologia grega, vejam-ne alguns:

Aëllo, “Remolí”, Agre,"Caçador", Alce o Alke, “Valor", Argiodus,"Dents banques”, Canache, “Cruixidor”, Dromas, "Corredor", Harpyia, “Arrabassadora”, Melaneus, "Negre", Theron, "Caçador", Tigris, "Tigre”. Reportats per Ovidi a les Metamorfosis, foren  gossos que van devorar Acteó en veure nua Artemis.
Celer, "Ràpid".
Ferox,  "Salvatge"
Lupa, "Lloba"
Margarita, "Perla"
Myia, "Mosca"
Perseus, el gos d’Emília Tertia, filla d’Emili Macedònic, qui plorava perquè el seu gos havia mort i son pare ho va pendre com un omen favorable, ja que partia a lluitar contra el rei Perseu de Macedònia.
Rome, "Poder".
Scylax, "Cadell"

Que tingau bona tria.

Hi ha qui no sap què és la lletra Pi

Si voleu vere una esplèndid vídeo sobre els dos costats que separa el riu de la cultura, punxeu ací i apareixerà el curtmetratge Pipas 

divendres, 21 de desembre del 2012

Agustí d'Hipona al Parlament

No estem perduts. Hi ha cultura dins dels escons dels polítics. Això sí, des de la CUP, el representant de la qual, David Fernández, de segur que estudià llatí, cita Agustí al seu discurs en el debat d'investidura. Per cert, és un text que estudiem al llibre de text de Segon de Batxilerat de Lllatí. Mireu el vídeo aquest de Vilaweb. Paga la pena.

dijous, 1 de novembre del 2012

Ha mort Agustín García Calvo

Ha mort l'últim savi. Llatinista, hel·lenista, filòleg, filòsof, poeta, traductor, agitador cultural, lluitador per la democràcia, pensador àcrata, humanista, rebel irreductible. 


Fou un dels últims que va tindre la capacitat i la lucidesa per posar nom a les coses “L’Estat: administrador de La Mort”, “els cures: gestors de Déu”, "l'autopista: la manera més ràpida d'arribar a un embús", "l'automòbil: la plaga més greu i mortífera de la Humanitat Desenvolupada".

Ens quedarà l’oïda encomanada a la poesia amb les magnífiques traduccions rítmiques d’Homer, Catul, Horaci, Lucreci; el recordarem en la figura del rapsode que dóna vida els poemes amb la recitació com a un element inseparable de la poesia; la cançó Libre te quiero que musicà Amancio Prada, un dels més bells cants d’amor mai escrits; tenim la magnífica revista Archipiélago, on es citaren el pensament subversiu, ecologista, anarquista, contestatari amb el màxim rigor, i la seua editorial Lucina, que publicà les seues traduccions, les seues teories lingüístiques i altres obres de difícil difusió pels canals industrials. 

Ens quedarà la seua rebel·lia, que posa en dubte l’Estat, la conformació amb el Poder, la dictadura de la Ciència i la Tècnica venuda als manaments del Capital, la mentida del pensament oficial, qüestiona tot el que és acceptat, l'ortografia, la jerarquia de les idees, la mort mateixa. 

El teu exemple, exhuberant i irreductible com les teues patilles, no se’n va.

Els mites

Visualitzeu aquest vídeo presentat per Garcia Gual i Emilo Gutiérrez Cava

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Certamen ciceronià

Animeu-vos i participeu.
Consulteu les bases ací

dimecres, 27 de juny del 2012

Examen llatí selectivitat 2012

Mireu quin text de Cèsar més rebuscat. Premeu ací

Com que em sembla que se n'han passat cinc pobles, he fet una carta a Coordinació de LLatí
Punxeu ací

dimarts, 8 de novembre del 2011

Entens el llatí?

Pel·licula comica de Schola Athenarum a Iosepho Mota, clarus histrio Hispanus, facta et in linguam Latinam reddita a Germano et Agamador, in conventiculo amicorum, cui nomen 'ITER 2011' est, in villa 'Aloe Vera', Huercal Overa (Almería) sita, mense Iulii anno MMXI.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Fill d'Homer



La publicació de la traducció de l'Odissea de Joan Franscec Mira fa comentar en un post al facebook de l'escriptor negre Sebastià Bennasar aquesta anècdota comentada per Ana Maria Vilallonga treta del blog El fill d'Ariadna Punxa i el veuràs.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Hillary Clinton i Juli Cèsar: La impostura dels superbs



Semblen dos espills reflectint les imatges a través de dos mil anys: Farnaces II, rei del Pont i Moammar-al-Gaddafi, ambdós aliats de l'imperi amb la connivència dels quals van fer i desfer a plaer, fins que els van tocar els dallonses i, després d'una guerreta sense massa importància, derrocats, empresonats i eliminats.

Les diferències vénen quan revisem la qualitat dels estadistes implicats: per una banda, l'irrepetible Gai Juli Cèsar, qui per certificar la rapidesa de la victòria en una guerra de tan sols cinc dies va escriure en una carta privada al seu amic Maci ·”Veni, vidi, vici”; per l'altra la Secretària d'Estat dels EEUU, Hillary Clinton, qui en una entrevista urbi et orbi, amb una xanxa lamentable reprodueix “hilarant” la frase de Cèsar “We came, we saw, he died”, i després responia a la pregunta de la periodista si hi havia alguna relació entre la seua visita a Líbia uns dies abans amb la mort de Gaddafi. No” i torna a riure per admetre presumptuosa “I'm sure of that”. Mireu el vídeo http://www.informationclearinghouse.info/article29472.htm

Americans i romans prengueren l'assumpte com una qüestió menor de política exterior en l'Orient, ja des d'aleshores problemàtic. El que marca la diferència és que mentre Cèsar resol amb serietat i celeritat una acció impecable, irrefutable, l'administració nord-americana no sols havia mostrat una implicació tèbia com a resultat de la liquidació d'una fracassada política d'intervencions desastroses a Somàlia, Iran, Afganistan i Pakistan, sinó que el sarcasme i la petulància de Hillary, no només treu a la llum el capteniment descarnat de l'administració americana a què ens té acostumats (colps d'Estat cruents, assassinats “selectius” celebrats bojos d'alegria, invasions unilaterals per instaurar la “democràcia”, recolzaments de dictadors útils), sinó que més aviat sembla amagar amb una rialla histèrica la seua debilitat en el nou concert mundial.

Com Sadam i Bin Laden, Gaddafi els interessava més mort que viu, perquè no pogués explicar qui eren els qui havien finançat en les seues “insostenibles maldats”. Potser per això la rialla de la Hillary ens sona a la d'una hiena sobre el cadàver que el guepard havia abatut.



dimecres, 19 d’octubre del 2011

L'eix mediterani és la Via Augusta




El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha anunciat aquest matí a Brussel•les que el corredor mediterrani és una infraestructura prioritària per al traçat de transport de mercaderies. D'això se'n va adonar August, que fomentà la remodelació de l'antic Camí d'Hèrcules i que anomenà Via Augusta ara fa més de dos mil anys. Vegeu sinó els mapes i comprovareu que estem, parlant-d'una mateixa cosa.



Per tant la competència suscitada entre aquest corredor i el central (Madrid-Saragossa-Canfrac) era una controvèrsia que la lògica dels romans havien ja solucionat, sense necessitat de tants escarafalls territorials i identitaris.


De fet el Corredor Mediterrani concentra gairebé el 50% de la població, les exportacions i el PIB espanyol, és un eix per on circulen més del 50% de les mercaderies de tot l'Estat i un 60 per cent del total d'exportacions, la que suporta més tràfic de tot l'Estat: 8.000 camions circulen cada dia per l'AP7 i la N-340 i transporten més de 12 milions de tones l'any. Una necessitat que clamava al cel, ja que a l'Estat espanyol només un 4% de les mercaderies circulen en ferrocarril (enfront del 9% de mitjana de la UE-15#.Bona notícia per tant per al medi ambient, ja que que suposaria una reducció d'emissions de CO2 de 145 milions de tones en el període 2016-2045.

Bona notícia també per als veïns que hem de patir el fluix de camions dins dels nostres pobles amb una autopista de pagament al costat i que amb el rescat faria innecessari el dispendi de la construcció d'una ronda també paral·lela. I bona notícia perquè es trenca el disseny radial que tenia Madrid com a centre indiscutible del món i que ens ha condemnat a tantes planificacions aberrants d'infraestructures.

Suprimit l'únic centre on tots els camins hi conduïen en temps d'August, la centralitat avui és multiforme. No és que no passe per Madrid, sinó que ja no hi ha mes centre que aquell que resta conformat amb la relació amb les seues parts, és a dir, aquell que pot generar enllaços, links dirien els posats en els mitjans 2.0, que interactuen en una xarxa infinita.

Com August va veure, l'eix Mediterrani torna a reivindicar-se com una de les rutes més dinàmiques que connecta la perifèria amb la centralitat europea. Per això cal que els governants, els d'ara i els que vindran, estiguen a l'altura de l'estadista i duguen a terme els compromisos que facen realitat el projecte, sense que retalls imprevistos, miopia política o llufes electorals com les del tren Gandia-Dénia els deixen a l'altura de la sabata (perdó, sandàlia) d'August.

El llatí als mitjans de comunicació



Ací teniu un articulista que fa emprar el llatí com a eina d'interpretació de la realitat i encara que diga (modèstia humanista, supose) que no sap llatí, se li nota les hores perdues estudiant les declinacions en l'anterior sistema d'ensenyament, on el llatí era obligatori.






dimarts, 18 d’octubre del 2011

Mira tradueix l'Odissea



El gran heterodox de le lletres valencianes, professor de grec, finíssim novel·lista, eminent traductor de l'Infern de Dant i Els Evangelis s'ho fa ara amb l'Odissea, un treball digne dels d'Hèraccles, sense dubte. Esperem la publicació per poder gaudir-ne. Seguiu l'enllaç



dijous, 14 d’abril del 2011

Teatre de Sagunt

Anem a Sagunt. Ací teniu informació sobre la cançó i la lletra que cantaran en el teatre. Passeu-ho bé. http://www.culturaclasica.net/talleres2010/index.php?option=com_content&view=article&id=87&Itemid=175&lang=es

dijous, 3 de febrer del 2011

Arnau ha guanyat el concurs Odissea de l'Institut

Molt bé Arnau. Queda d'allò més cavalleresc sentir-te parlar en castellà. Pensa que Nictímene porta accent, tant en valencià com en castellà. Molt bé.

pistes per al Preguntó del concurs Odissea

Ximo, sembla correcte.
Núria, Eutropio no és correcte. El drama satíric estic confirmant-lo i l'heroïna també.
Núria la 8 que dius és bona.
Ximo, crec que és correcta l'heroïna del cocle èpic dels Argonautes que proposes.

dimarts, 1 de febrer del 2011

pistes per al concurs Odissea

Si voleu trobar quin és l'objecte amb què es protegien les dones busqueu per la cuixa.
Sobre les matrones no sé què volen. No ho tinc clar, però més val donar una resposta equivocada que enviar-ho en blanc. Potser Pudicitia o Fortuna.
Sort

dissabte, 15 de gener del 2011

Viriato, una sèrie de dubtosa rogorositat històrica

Us deixe amb un article molt sucós pres del blog de Gabriel Castelló

Vamos a analizar algunos de los gazapos más notorios de esta exitosa serie televisivaHispania que basa su puesta en escena y contenido más en una adaptación de “Curro Jiménez” a la romana que a una “Roma” de HBO a la hispana, con invasores malvados, gentes ultrajadas e insurrectos valerosos.


Tomaremos como hilo conductor lo más chocante a simple vista, los nombres:

  • Romanos:

Galva: A este no se lo han podido cambiar… Servio Sulpicio Galva (190 – 135 a.C.) fue un controvertido político y militar romano, magnífico orador y hombre sin escrúpulos. Cuan ruin tuvo que ser su gestión como pretor de la Hispania Ulterior (151 – 150 a.C.) para que el tribuno de la plebe Libón, e incluso un auténtico desaprensivo como el viejo Catón, le culpasen de sobrepasarse en sus funciones. Fue llamado a retreta y procesado en el 149 a.C., pero su oratoria y sobornos le salvaron de ser duramente castigado por el senado. A pesar de ser elegido cónsul en el 144 a.C., por orden del Senado no volvió a pisar Hispania… ¿Durará tan poco Galva en la serie?

Marco: Según la serie le dicen Marco Quinto Cornelio. Ese nombre no es verosímil. Marco es un praenomen, al igual que Quinto. Sólo había nueve habituales y era relativamente irrelevante; solo se usaba en raras ocasiones, ámbitos muy familiares, sin acompañarlo con los demás nomen y cognomen. Así pues, Marco Cornelio Léntulo (Marco, de la familia Cornelia, el lento) sí que hubiese sido verosímil. De hecho, seguimos haciendo lo mismo: nadie se refiere a José Luís como presidente del gobierno, se le conoce en público por Rodríguez Zapatero, o incluso sólo Zapatero… (Como César, Cicerón, etc… un cognomen) Sólo su familia le llamará José Luís. Su conducta en la serie es de folletín, persiguiendo forajidos con cuatro escoltas salidos de Asterix y haciendo de malo a discreción. La aristocracia romana estaba muy por encima de todo eso. Además, un general, que siendo correctos sería Legado, no atendería nunca por su praenomen (es cómo si a César los senadores, legados o tribunos le llamasen Cayo)

Claudia: ¿Claudia qué más? En el tercer episodio dice que es hija de un tal senador Tulio… Pues lo correcto sería Tulia: las hijas heredaban el nomen del padre en femenino… Si la conducta de Marco chirría, la de Claudia clama el cielo. Si Calpurnia le hubiese montado un número a su esposo como los que monta habitualmente en la serie durante el asedio de Alesia, César la hubiera hecho descuartizar viva. Pocas mujeres había dentro de los campamentos romanos; sí las había fuera de ellos, las concubinas de los soldados y las de pago.

Sabina: Es la única que se salva. El pelo un poco largo y muy escotada para servir en un campamento, pero es ficción.

  • Los Hispanos:

Aquí llega el escándalo…
Viriato: El líder… de una banda de cuatro prófugos, aún falta unos cuantos años para ser elegido como caudillo indígena contra la ocupación romana y resultar realmente molesto a las legiones. Su nombre procede del vocablo céltico virias (brazalete), pues sólo los jefes usaban dichos adminículos, un poco fuera de tono para un presunto pastor. Se autodefine “hispano”; es como si Moctezuma dijese que es latino… En la Hispania del siglo II a.C. cada tribu, ciudad o etnia hacía la guerra por su cuenta, a favor o en contra de los romanos. Apenas ochenta años después de esta época, cada rincón de Iberia apoyó a Metelo o Sertorio según sus propias convicciones durante la Guerra Civil. Hispania no era un estado ni por asomo, era una colección de tribus dispersas y poco conexas, en este caso concreto célticas. Por cierto, fue elegido caudillo de los lusitanos en el 147 a.C. (así pues, su nombre vendrá de esas fechas, tres años después de lo que estamos viendo… ¿Cómo se llamaría antes?)

Sandro: ¿Botticelli? ¿Pertini? Es un nombre medieval italiano derivado de Alessandro… Este es el primer lusitano futurista que se anticipa a su tiempo. Es el herrero, el que fabrica falcatas como churros, todas iguales y con las empuñaduras damasquinadas. Cada falcata estaba hecha a medida del brazo del guerrero que debía portarla… menos las de Sandro.

Paulo: ¿Qué Paulo? ¿Emilio Paulo, el suegro de Escipión? Otra familia indígena con vista que le puso un nombre de aristócrata romano a su hijo… Este parece un pandillero. No me imagino ni a un personaje de Plauto hablando así…

Darío: Este es el mejor, se llama como el rey de reyes persa, el gran enemigo de Alejandro Magno. Es poco probable que algún habitante de su aldea supiese donde estaba siquiera Persia, como mucho sabrían de la existencia de Grecia o Cartago. Por cierto… tengo mis dudas sobre ese idílico poblado en un llano y sin amurallar… ¿Puede ser que digan que se llama Cauca? Eso es Coca (Segovia); si es Kaura es Coria del Río (Sevilla), ambas bastante lejos de donde habitaban los lusitanos…

Nerea: La novia del pandillero, a esta le han puesto un nombre griego… Exhibiendo sus atributos femeninos entre soldados recluidos durante un año en un apestoso campamento… impensable. Es una heroína. Después de los azotes que le soltaron no nos levantaríamos ni en tres meses… pero a ella, ni una ojera… ¡Es la reencarnación de la diosa Ataecina!

Teodoro: A Viriato sólo se le conoce una esposa, aunque en la serie nos lo presenten viudo. En realidad, el suegro de Viriato se llamaba Astolpas (un nombre oriundo de verdad) A este también le han puesto un nombre griego, que suena mejor… Se parece más un prestamista de Antioquía que un oligarca lusitano…

Helena: Como la de Troya… ¡Por los cuernos de Cerunnos! ¡Qué afición a los nombres griegos! Con la importancia que tenían los nombres en la Antigüedad. No se ponían al azar, todos expresaban alguna virtud.

Héctor: Seguimos en la Iliada… Un traidor al que le falta un luminoso que diga “te vendo por cien sestercios”… patético.

Bárbara: El último es espectacular, un nombre de origen griego (significa extranjera) que no se populariza hasta el medioevo; un nombre de santa 150 años antes de Cristo…

¿Qué les habría costado ponerles Tarbantu, Ultinos, Touto, Indortes, Likinos, Kara, Nunn, Botilkos, Aius, etc…? Nada, lo mismo que a mí escribirlo, es sólo desidia… total, lo van a ver igual.
Para quien desee adentrarse en esta época tan legendaria sin ver cables de la luz entre el paisaje, le recomiendo Viriato de Joao Aguiar, una novela entretenida y verosímil.

http://historiasdelahistoria.com/2010/11/07/gazapos-de-la-serie-hispania-los-nombres/

dimarts, 23 de novembre del 2010

dimarts, 16 de novembre del 2010

Se busca: Orfeu

File:Orfeu-atenas.jpg

L'orfisme és una doctrina religiosa de l’antiga Grècia que considera que l'existència terrenal i l'altra, la de després de la mort, ens hi és desvetllada a través de la revelació de misteris.
L'origen es remonta al segle VII o VIII a.C., i segueix l'exemple mític la figura d'Orfeu, el primer músic mortal, que baixà als inferns per rescatar Eurídice.

La figura d'Orfeu, que va aconseguir descendre als inferns per tornar a la vida de nou, formaria el marc conceptual que explicaria la immortalitat inherent al gènere humà. L'ànima humana doncs, separada del cos imperfecte i mortal a través de la mort, pot, com Orfeu, tornar a naixer.

La immortalitat de l'ànima però s'havia de practicar amb una sèrie de accions que la prepararien per aquest objectiu. Amb les ritus de purificació l'ànima es prepara per passar més ràpidament i digna a través del cicle de reencarnacions, fins que arriba purificada de totes les seues impureses al final del procés, on s'uneix a l'ànima universal, d'on s'havia originat.

La vida en comú, les menges restringides, la prohibició de no vessar la sang de cap animal per si de cas hi habita una ànima justa, la lectura i interpretació dels textos òrfics, la peregrinació per les polis gregues explicant la doctrina i proposant solucions a les inquietuds existencials, feren que 'orfisme fora qualificat com a una secta.

No obstabt això, la doctrina òrfica la podem descobrir a autors de tanta anomenada com Pitàgores, Heràclit, Plató i, com no, a les arrels del cristianisme.