Arranquem amb
una notícia que ens dóna Tàcit, Annals, XII, LVIII. “En aquest mateix any (58 d.C), la figuera anomenada Ruminal, que està en
la plaça on es fan les juntes del poble, que vuit-cents i trenta anys abans va
cobrir la infantesa de Rem i Ròmul, havent perdut les seues branques i començat
a assecar-se ja pel tronc, es va tenir per prodigi de mal averany, fins que va
tornar a rebrotar amb nous brots”.
Vejam el
context històric dels anys previs i posteriors:
Poc després de
l’ascens al tron de Neró l'any 55, el regne vassall d'Armènia va enderrocar al
seu príncep Radamist i ho va substituir pel príncep part Tiridates. Els romans
van considerar això com una invasió part de territori romà i van témer com
actuaria el llavors jove emperador davant la situació. Neró va reaccionar ràpidament enviant un
exèrcit a la regió sota les ordres de Cneu Domici Corbul. Els parts van fugir i
van cedir temporalment el control d'Armènia a Roma.
La pau no va
durar molt i la guerra a gran escala es va iniciar l'any 58. El rei part Vologases
es va negar a retirar al seu germà Tiridates d'Armènia i va iniciar una invasió
en tota regla del territori armeni però Corbul va respondre satisfactòriament
rebutjant-los aquest mateix any. Tiridates es va veure per tant obligat a cedir
de nou el control d'Armènia a Roma.
Era doncs el omen de la figuera anunci de la guerra
Armènia amb un principi desastrós i un final favorable? O podem investigar que
l’efecte del prodigi s’extèn més en el temps. Vejam:
L'any 58, Neró
va iniciar una relació amorosa amb Popea Savina, l'esposa del seu amic i futur
emperador, Marc Salvi Otó. Pel que sembla, no podia contreure matrimoni amb
Popea mentre la seua mare seguís viva, ja que aquesta s'oposaria, així que va
ordenar el seu assassinat l'any 59, si ben Neró no es casaria amb Popea fins a
l'any 62 i, segons Suetoni, Neró i Popea només es van casar quan aquesta va
començar a pressionar-li.
L'any 63 es
van presentar les primeres crisis econòmiques. La guerra contra Pàrtia i la
dificultat del transport de gra van amenaçar amb augmentar el preu del mateix. Per
fer front a les dificultats econòmiques, Neró va fer una donació al tresor i va
destinar una part del mateix per pagar el gra. Posteriorment va decidir signar
la pau amb els seus enemics parts. L'any 64, un nou desastre va assolar a
l'Imperi quan la pròpia ciutat de Roma es va veure embolicada en flames.
Després del devastador incendi, Neró va destinar tots els diners possibles a la
reconstrucció de la ciutat i per a això va haver d'incrementar fortament els
impostos als rics ciutadans de les províncies.
Durant
la nit del 19 de juliol de 64 va esclatar a Roma un incendi que va devastar la
ciutat. El foc es va iniciar en el sud-est del Circ Màxim, on es localitzaven
uns llocs que venien productes inflamables.
Segons
Tàcit, el foc es va estendre ràpidament i va durar cinc dies. Es van destruir
per complet quatre dels catorze districtes de la ciutat i altres set van quedar
molt danyats. No està realment clar quin va ser la causa de l'incendi, si va
anar un accident o va ser premeditat. Suetoni i Dió Casi defensen la teoria que
va ser el propi Neró qui ho va causar amb l'objectiu de reconstruir la ciutat
al seu gust. Tàcit esmenta que els cristians es van declarar culpables del
delicte, encara que no se sap si aquesta confessió va ser induïda sota tortura.
La veritat és que els incendis accidentals van ser comuns en l'Antiga Roma.
Segons
Suetoni i Dió Casi, mentre Roma cremava, Neró estava cantant l’Iliupersis (La estrucció de Troia). No
obstant això, segons Tàcit, Neró estava en Antium, distant aproximadament 42
km. de Roma, durant l'incendi100 i, en tenir notícies del mateix, va viatjar
ràpidament a Roma per encarregar-se del desastre, utilitzant el seu propi tresor
per lliurar ajuda material. Després de la catàstrofe, va obrir les portes del
seu palau a les persones que havien perdut la seva llar i va obrir un fons per
pagar aliments que serien lliurats entre els supervivents. Arran de l'incendi,
Neró va desenvolupar un nou pla urbanístic dins del com va projectar la
construcció d'un nou palau, conegut com la Domus Aurea, en uns terrenys que el
foc havia buidat. Per aconseguir els fons necessaris per a la construcció del sumptuó
complex, Neró va augmentar els impostos de les províncies imperials.
A la fi del 67
o principis del 68, Gai Juli Vindex,
governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebel·lar contra la política fiscal
de Neró. L'emperador va enviar a Luci Vergini Rufus, governador de Germania Superior,
a sufocar la revolta i Víndex, amb l'objectiu de recaptar aliats, va demanar
suport a Galba, governador d'Hispània Tarraconensis. Vergini Rufus, no obstant
això, va derrotar Víndex i aquest es va suïcidar, mentre que Galba, per la seua
banda, va acabar sent declarat enemic públic.
Neró havia recuperat el control militar de
l'Imperi, però això va ser utilitzat en contra seua pels seus enemics a Roma.
Al juny de 68, el Senat va votar que Galba fos proclamat com a emperador i va
declarar Neró «enemic públic», utilitzant per a això a la Guàrdia Pretoriana,
que havia estat subornada, i el seu prefecte Ninfidi Sabí, que ambicionava
convertir-se en emperador.
Segons Suetoni,
Neró va fugir de Roma a través de la Via Salaria. No obstant això, malgrat
haver fugit, Neró es va preparar per suïcidar-se amb ajuda del seu secretari
Epafrodit, qui ho va apunyalar quan un soldat romà s'aproximava. Segons Dió Casi,
les últimes paraules de Neró van demostrar el seu amor a les arts.
“Quin artista mor
amb mi!”.
L'Ascensió
de Isaíes és el primer text que suggereix que Neró és l’Anticrist. Les
similituds entre els dos són clares, ja que «un rei sense llei, assassí de la
seva mare, arribarà a aquest món amb tots els poders, i tothom accedirà al que
desitgi.»
Els Oracles sibilins,
Llibres V i VIII, escrits al segle II, profetizan que Neró tornarà i portarà
amb si la destrucció. A l'interior de les comunitats cristianes, aquests escrits,
juntament amb uns altres, van alimentar la creença que Neró tornaria com el l’Anticrist.
En 310, Lactanci va escriure que Neró va desaparèixer del lloc on havia estat
enterrat i que mai se li havia tornat a veure. Algunes persones pensen que Neró
està amagat en un lloc remot, esperant, i que tornarà validant les profecies
sibilines.
Alguns estudiosos
moderns defensen que el 666 és en realitat un codi relatiu a l'emperador. Els
escrits bíblics catòlics avalen aquesta teoria. Quan se sumen en hebreu les
lletres del nom de Neró el resultat és 616 i 666, prenent les dues variants del
nom (Nero i Neró).
Significat de la mort i reverdenir dels arbres en la Roma imperial
Així com
la caiguda i el posterior ressorgir de l'om de Nucèria anunciava la recuperació
del poble romà després de la invasió dels germànics, la caiguda i
l'alçament del xiprer de la casa de
Vespasià no deu necessàriament vincular-se amb la vida de l'emperador, com assenyalava Tàcit, sinó que
pot interpretar-se com una imatge simbólica del destí de la pròpia Roma,
anunciant el ressorgiment d'aquesta, o el que
és el mateix, la recuperació de l'imperi i del
poble romà davant la
desastrosa situació en la qual estaven sumits.
La mort
d'un arbre sota el qual han estat alletats Ròmul i Remo -i
que per tant es
troba associat místicament
en ser mateix de la ciutat de Roma- indica sense ambigüitat que Roma va a
travessar una crisi, de la qual no trigarà a sortir
victoriosa. Una època s'acaba, una altra comença. A partir d'aquests exemples és lícit afirmar que els omina ex arbore de
Neró presenten una
clara unitat temàtica, ja que prediquen la fi d'un
període. Amb ell finalitza una fase mítíco-històrica de Roma iniciada per Ròmul, fundador de la ciutat, i representada per la mort del xiprer i de
la figuera Ruminal, així com una fase dinástíco-històrica
oberta per August, refundador
de la ciutat, i simbolitzada per la mort dels llorers del jardí de Lívia, la
seua dona, la qual plantava els esqueixos de les corones de llorer que els membres
de la família havien rebut pels seus triomfs.
Amb el
floriment del xiprer i la figuera Ruminal i els llorers de Lívia, Vespasià
simbolitza la recuperació de Roma. Roma en dos moments diferents: un de crisi, iniciat a la fi del regnat de Neró, i un altre
de recuperació i esplendor després de l'elevació al tron
de Vespasià.
Però a més
l'associació de tots dos relats permet establir una idea molt grata a la propaganda flàvia, a saber, la de continuïtat respecte a
la dinastia juli-claudia. Amb la recuperació i reverdenir
del xiprer a casa de la família
de reverdenir, aquest, o més concretament la dinastia que amb ell s'inicia, es converteix en el relleu de
la dinastia juli-claudia, amb l'obligació de protegir
i cuidar l'esplendor i futur de la comunitat romana simbolitzada pel xiprer -i la figuera-. Vespasià és el successor legítim, descartats
ja totalment Galba, Otó i Vitel·li, d'un llegat custodiat
fins a la mort de Neró pels successors d'August.
La seqüència
d'aquest relleu dinàstic apareix de nou simbolitzat per la caiguda d'un arbre. Suetoni relata
com un dels omina monis de
l'últim representant de la
dinastia flàvia, Domicià, fou l’enderroc del mateix ciprés que havia servit d’omen imperii a Vespasià: Arbor, quae prillato adhuc Vespasiano euersa,
surrexerat, tunc rursus repente corruit (Suet., Dom., XV, 2).
