Semblen dos espills reflectint les imatges a través de dos mil anys: Farnaces II, rei del Pont i Moammar-al-Gaddafi, ambdós aliats de l'imperi amb la connivència dels quals van fer i desfer a plaer, fins que els van tocar els dallonses i, després d'una guerreta sense massa importància, derrocats, empresonats i eliminats.
Les diferències vénen quan revisem la qualitat dels estadistes implicats: per una banda, l'irrepetible Gai Juli Cèsar, qui per certificar la rapidesa de la victòria en una guerra de tan sols cinc dies va escriure en una carta privada al seu amic Maci ·”Veni, vidi, vici”; per l'altra
Americans i romans prengueren l'assumpte com una qüestió menor de política exterior en l'Orient, ja des d'aleshores problemàtic. El que marca la diferència és que mentre Cèsar resol amb serietat i celeritat una acció impecable, irrefutable, l'administració nord-americana no sols havia mostrat una implicació tèbia com a resultat de la liquidació d'una fracassada política d'intervencions desastroses a Somàlia, Iran, Afganistan i Pakistan, sinó que el sarcasme i la petulància de Hillary, no només treu a la llum el capteniment descarnat de l'administració americana a què ens té acostumats (colps d'Estat cruents, assassinats “selectius” celebrats bojos d'alegria, invasions unilaterals per instaurar la “democràcia”, recolzaments de dictadors útils), sinó que més aviat sembla amagar amb una rialla histèrica la seua debilitat en el nou concert mundial.
Com Sadam i Bin Laden, Gaddafi els interessava més mort que viu, perquè no pogués explicar qui eren els qui havien finançat en les seues “insostenibles maldats”. Potser per això la rialla de
